2 de febrer


Obra:Homilies de Medinyà (p. 220-223)
Indret:Mas Pla
Municipi:Palafrugell

testing image

2 de febrer

 

Ha estat una Candelera molt riellera. Serà veritat que el fred encara és viu?

Havent dinat he anat cap a Llofriu. El senyor Pla m'ha fet saber que el visitarà Joan Coromines i m'ha convidat a l'entrevista. M'acosto al mas Pla amb una punta de temor respectuós. No saps mai com reaccionaran aquests grans homes. Tinc un sentit molt agut de la discreció en situacions com la que em disposo a viure.

Arribo al mas i trobo el senyor Pla molt nerviós. Coromines s'ha presentat a les tres, quan encara era al llit. Li ha deixat una nota, escrita en un paperet, on li diu que se'n va a fer un volt i que tornarà a les quatre. Tranquil·litzo el senyor Pía i fins surto a veure si trobo l'il·lustre filòleg que, segons em diuen els masovers, se n'ha anat cap al bosc de pins que hi ha a l'altra banda de carretera.

Són les quatre tocades quan Coromines truca a la porta de la sala. Vaig a obrir i em presento. M'adono de seguida que la meva presència el contraria. Té interès a repetir que ha vingut per veure al senyor Pla i parlar-hi sense testimonis.

La salutació dels dos homes es cordialíssima.

—Us veig molt bé, Coromines. L'obra que feu es importantíssima. Parlaré amb en Tarradellas perquè ho reconegui d'alguna manera.

—A mi no m'importa tant en Tarradellas com vostè. Que consti que li tinc un gran respecte, però...

S'asseuen tots dos. El senyor Pla m'hi presenta i insisteix perquè Coromines faci cas de mi. Jo, en canvi, tinc interès a passar desapercebut i escoltar-los.

—Què porteu aquí? El diccionari? Coromines treu d'un sobre el primer volum de la seva obra. Amb una certa solemnitat diu:

—Aquest llibre, senyor Pla, l'he escrit pensant en vostè.

—Deixeu, home, deixeu.

—Pensava en vostè i, en moltes altres coses, certament. Però aquestes altres coses eren abstractes. Espero que els lingüistes en trauran profit, però jo voldria que servís als escriptors catalans. I vostè és ara el més gran. Per això sàpiga que aquest és el segon exemplar.

—No digueu coses així, home.

Pla s'interessa per l'estat actual de redacció de l'obra.

—Això és la meva condemnació. He entrat en aquest món com un explorador i no en puc sortir. Estic condemnat, com Livingstone, a morir enmig d'aquesta selva.

És difícil de descriure la complexitat de sentiments que traeix la veu de Joan Coromines quan ha dit aquestes paraules: és una barreja d'orgull, ràbia i fins desesperació.

—Esteu content de la vostra estada a Xicago?

—Miri, hi va haver coses positives i negatives, com pertot.

—I l'Institut, com va?

Pla el vol forçar a despotricar contra l'Aramon, però Coromines s'evadeix amb ambigüitats. Estic convençut del tot que la meva presència l'incomoda. Quan m'he decidit a retirar-me, apareixen la senyora i el germà de Coromines.

—Tot just acabo d'arribar. Encara no ens hem pogut dir res. Per què no aneu a passejar un mica? Mossèn Prats us acompanyarà.

Jo assenteixo somrient, i amb una mirada de complicitat me'ls emporto. El germà es fa càrrec immediatament de la situació. A ella no cal explicar-li res. Ens estem a l'entrada del mas i encara faig que ells dos se'n vagin amb el cotxe a córrer. Em quedo a l'era a jugar amb la mainada dels masovers. Arriba el senyor Pere Pla, a qui assabento de la situació i puja cap a dalt. A quarts de sis tornen el germà i la dona de Coromines. Amb recança els acompanyo a la sala. Quan entrem, Coromines s'alça tot seguit a punt per anar-se'n. El comiat és encara més cordial. El filòleg diu amb vehemència:

—Senyor Pla, vostè és el mestre de la literatura catalana, catedràtic i símbol de catalanitat. I jo voldria que això es digués ara i s'escrivís amb aquelles lletres que no s'esborren.

—No digueu coses així. Vós sabeu que la literatura té alts i baixos, va i ve.

—Això és veritat.

—Ho veieu?

Coromines em saluda afectuosament. Té interès a fer-me saber que sap qui sóc i que ens espera a Pineda.

Els acompanyo fins al carrer. Quan torno a pujar, el senyor Pla m'espera i comentem la visita. Se'l veu molt content.

M'hauria agradat quedar-me però he d'anar a Medinyà. La llum de la vesprada és dolça i manyaga. A ponent hi ha un incendi de núvols. Però és un incendi sense dramatisme. És com una grandiosa flamarada adormida sobre el blau intens i suau del cel. Si no fos tard hauria d'escriure les meves reflexions sobre aquests dos grans homes que he pogut veure plegats. No tinc temps.