Durant la nit...


Obra:Les bruixes d'Arnes (p. 200-201)
Municipi:Arnes
Comarca:Terra Alta

Aquesta plaça és presidida per la Casa de la Vila, una magnífica construcció renaixentista, amb arcades de mig punt a la planta i uns vistents finestrals, amb ornamentació classicitzant, al primer pis. Bastida tota amb carreus escairats, després d'unes cornises per sobre de les finestres esmentades s'alça un darrer pis amb finestres de mig punt molt seguides. A l'altra banda de la plaça trobem l'església de Santa Magdalena, construïda el 1692, de tres naus. Prop seu hi ha les restes de l'antiga església parroquial gòtica, segurament de començament del segle XVI. Situats en un dels dos punts o al mig de la plaça podem llegir dos fragments de la novel·la Les bruixes d'Arnes, de David Martí (Barcelona, 1970). L'acció se situa l'any 1533 quan neix Lluna, la filla de Maria, a qui l'àvia Magdalena "bateja" amb un antic ritual que no agradarà al vell mossèn del poble. L'arribada d'un tribunal de la Inquisició farà que les protagonistes en fugin.

testing image

Durant la nit, els homes de l'inquisidor general de Barcelona havien muntat, amb una meticulositat malaltissa, l'escenari on s'havia de dur a terme el judici contra les dues dones acusades de bruixeria.
Totes les peces formaven part d'un macabre trencaclosques que tenien l'única funció d'intimidar tant les acusades com els veïns, i assegurar que ningú més no tingués la gosadia de qüestionar la legitimitat del Sant Ofici pel que feia als temes relacionats amb Déu i els homes.
El dia es va despertar serè, sense gairebé cap núvol que pogués aturar els esperats rajos de sol que, després de tants dies, començaven a menjar-se, ben lentament, les capes més superficials de neu.
Quan els primers veïns van arribar a la Plaça Major, portats a la força pels soldats, que poca estona abans els havien tret de casa, van quedar impressionats. Cap dels instruments que els integrants de la sinistra caravana havien desplegat allí podien portar res de bo per a les seves estimades amigues. I el Salvador, que hi havia acudit camuflat entre la multitud, ho tenia ben clar. Enmig d'un silenci sepulcral anaven ocupant els llocs que els indicaven per convertir-se, per obligació, en testimonis d'aquell judici que tots, sense excepció, rebutjaven.
Una mica més tard, quan la plaça era a vessar de gent, s'hi van presentar les autoritats, encapçalades per l'inquisidor Diego Sarmiento, que observava complagut l'escena.
Era evident que aquell no era el seu primer judici, ni seria l'últim, però sí que era especial. Primer, perquè les dones que s'asseurien al banc dels acusats estaven directament relacionades amb la mort del seu gran amic Carbó, i també perquè després de molts dies havia sortit el sol. I amb l'arribada del sol, havia desaparegut el mal humor, quasi crònic, que l'havia acompanyat durant tants dies.
La taula que ocupaven els jutges, presidits per l'inquisidor, estava col·locada sota les arcades de la batllia, una situació privilegiada que els permetia tenir una visió clara de qualsevol cosa que pogués succeir. I, just enmig de la plaça, hi havia dues lones esteses, que tot i que impedien veure el que amagaven, insinuaven la presència del patiment i del turment.
Una mica més enllà, dos botxins vestits amb uns davantals negres es cobrien el cap amb unes caputxes on havien fet uns forats a l'alçada dels ulls i alimentaven amb llenya la foguera que havien encès al mig de la plaça, just al costat de la taula en la qual havien dipositat uns instruments metàl·lics la utilitat dels quals era evident.