És una petita al·lucinació de la meva senyora...


Municipi:Palafolls
Comarca:Maresme

testing image

És una petita al·lucinació de la meva senyora — deia l'escriptor —. Marquesa, precisament marque­sa, no ho és pas. És el seu papà i la seva mamà, que ho són, de marquesos.

Aquestes indispensables correccions aportades per Ruyra a la condició nobiliària de la seva esposa li oca­sionaren les consegüents escenes de furor. Si davant de la capacitat de fantasia de la seva senyora, Ruyra es trobà sempre indefens i no tingué reacció visible, quan es tractà de la tergiversació de la realitat es con­siderà obligat a corregir-la. Es considera obligat a fer-ho en nom del sentit del ridícul. «Es veu — digué un dia— que li hauria estat indiferent de casar-se amb una persona desproveïda del sentit del ridícul.»

Els documents humans, quan tenen una base real, no solen pas exhalar gaire amenitat. Potser, per altra part, no cal insistir més. La discreció és sempre po­sitiva. Endolceix la vida. Però aquesta relació de fets no es podria donar per acabada sense un petit comentari de caràcter general i sintètic. Aquest comentari és probablement factible. Hi ha un moment, en efecte, que la historia de les aventures familiars de Joaquim Ruyra arriba al seu punt àlgid. Un dia el matrimoni passava — Ruyra davant i la senyora darrera — pel marge d'un rec ple d'aigua situat a la rodalia de Blanes. L'escriptor caminava arronsat i pansit. Ella semblava nerviosa i agitada — vull dir que es trobava dins del procés de l'altercat en perspectiva. Tot d'una la senyora Teresita avança ràpidament d'un pas i dona una empenta al seu marit, el qual perd l'equilibri i cau al rec. Com que el rec no era profund, l'escriptor en pogué sortir moll, enfangat i — com sempre — desproveït de tota reacció possible. Ert.