Era un muntanyenc vocacional, però del gènere singular.


Obra:La memòria és un gran cementiri (p. 311 i 313-314)
Municipi:Osor
Comarca:La Selva

testing image

Era un muntanyenc vocacional, però del gènere singular. No era un costellaire, no. Diria que era un fantasiós. Estimava les excursions sobre les quals podia fer literatura. Per exemple, un dia em va venir amb la idea que havíem de fer una llarga excursió sempre amb els peus a l'aigua. No sé per què, en deia «palestina» d'aquest invent. Després d'unes quantes proves a minsos i casolans corrents d'aigua vàrem escollir la Riera Major, que anys després fou el meu paisatge de cada dia, entre la Plana de Vic i les Guilleries, per fer la gran caminada. I un estiu ens posàrem en marxa, amb la idea d'anar des de la Noguera, prop de Viladrau, a la presa del Pasteral, al Ter. Els pantans de Sau i de Susqueda encara no existien.[...]

 

Aquella era la terra de Joan de Serrallonga, un dels bandolers literaris més coneguts de Catalunya. I una mica de pinta de bandolers devíem fer el meu company i jo, bruts, peluts i espellifats, amb un llarg bastó, una mena de bàcul fet amb una branca, que el pintoresquisme de Mata va exigir.

L'aspecte devia fer una certa feresa, perquè quan arribàrem al Santuari del Coll, damunt la vall de Susqueda i els cingles del Far al fons, la gent va parar d'enraonar. La tarda queia i hi havia la mica de llum necessària per explicar històries de por i d'apareguts. Enmig del silenci, a Mata -sempre el pintoresquisme- no se li va ocórrer altra cosa que cridar pegant cops a terra amb el gaiato, i en castellà: «¡Ah, de la casa! ¿Es aquí donde se da albergue y posada al cansado y hambriento peregrino?»

La por es podia tallar. Mata, a més, tenia una poderosa veu de baix, que cultivava cantant en un orfeó. Quan els estadants del Coll, que prenien la fresca, es van refer de l'ensurt i veieren que érem gent de pau, una mica beneits segurament, explicàrem la nostra «palestina». Ens advertiren del motiu del seu espant, explicant que aquell era temps i podia ser escenari dels maquis. La por se'ns va encomanar i ens adonàrem de la nostra inconsciència. Ens digueren també que a partir de Susqueda era necessari el salconduit de fronteres -que no teníem- i que la Guàrdia Civil era molt exigent. El meu amic es va ensorrar. Sempre havia tingut una por irracional a la Guàrdia Civil, por que, a partir d'aquell moment, esdevingué diarreica. Com que al santuari hi havia hostal, sopàrem frugalment i dormírem en llit. La clientela eren, segurament, antics malalts del pit i gent que necessitava el silenci i el repòs de les Guilleries. L'endemà baixàrem a l'embassament del Pasteral, morts d'inquietud i de gana, amagant-nos com maquis autèntics. La pobresa del dinar va ser escandalosa. No. vàrem trobar pa, només una llauna petita de tonyina i un tomàquet. Vàrem agafar el carrilet d'Olot fins a Girona, i cap a casa. La memòria és plena de persones que no viuen, de trens que ja no funcionen i de coses debolides.