No sé si ho fa que ja passi de la seixantena...


Obra:Dies de vacances (p. 100-101)
Municipi:Santa Pau
Comarca:Garrotxa

testing image

No sé si ho fa que ja passi de la seixantena, que sovint a Cali, em vénen memòries voladores, lleugeres, però que dolçament imbuïdores d'aquells dies dels deu o onze anys, tranquils, lluminosos, innocents, amb un enteniment net i clar, i una sensibilitat fresca i sanitosa. Quins records serien? De coses senzilles, que ni sabré dir-les. La primera vegada que baixant el collet de can Rosta, vaig veure la teulada rosada d'Esparregueres. Entre les alzines, de ramatge espès i fosc, es veia aquella teulada: ja hi som! Ja hi érem. El menjador espaiós, que anava de l'entrada a la galeria; emblanquinat de calç de paleta, com tota la casa; la cuina, ni gran ni xica, amb la llar; i la galeria amb els pilans de pedra grisenca que anaven de la teulada als baixos on hi havia, amb el trull, els estenedors de les olives. S'hi estava tan bé! No hi havia encongiment de cap mena. Tot hi era obert i espaiós, fet a bona mida. La galeria donava a un terraplè sobre el pendís. Esparregueres amb tot un caseriu, del corral de les ovelles, l'estable dels bous, i l'era amb el cobert per les carretes i les menjadores de cavalls i mules de pas, i la gran pallissa; tot estava en el pendís de l'olivar, més avallet de mitja costa, apropet doncs, de la riereta, d'on ja pujava l'altra muntanya de davant tota ella d'alzina, alta i suau, molt inclinada enllà, com per deixar espai a la llum que omplia la valleta, i amb els cims arrodonits. A mà dreta, més llunyanes en aquesta llarga valleta, els cims abruptes de Finestres, amb les penyes grisenques, amb esqueis on arribava l'alzinar que s'estenia des de la falda de la muntanya, cap a Santa Pau, espès, ombrívol i frescal, amb coves, amagatall dels bandolers de després de les carlinades, que daven mala vida al país. Al cim de les penyes de Finestres, l'ermita de la Mare de Déu, des d'on es veia tota la valleta d'Esparregueres amb l'escampall de masos petitons amb els seus conreus. Sense voler m'he estès a parlar d'Esparregueres, però són als seus paratges, als seus racons, on he passat unes hores, que avui se'm regalen en la memòria, i m'hi són un refrigeri sanitós. Amb el temps aquell vi s'ha tornat ranci!

 

No és que el temps em faci veure les coses millors que no eren. És que eren bones. I encara regalen bonesa i benestar. Era tan gran i bona aquella alzina de davant de la casa, vora el viver, on a vegades mitja ramada d'ovelles s'hi escampava sota l'ombra! I aquella olivera de sota la galeria que se'n podien des del segon pis abastar brotets! No és estrany que en el saltiri, sigui comparat l'home just a una olivera. M'havia descuidat de dir que a mà esquerra, també la valleta era tancada per muntanyes, més aquestes s'allunyaven; i de la més alta, que era la de la Verge del Mont, l'horitzó baixava a les que cloïen la vall, obrint-se aquestes en el collet de Colitzà, per on venia la marinada empordanesa de Roses. Si pugeu a la muntanya d'enfront d'Esparregueres, després dels camins entre alzines, vorejats de roldó i de verdissa, on els bous esquellegen, i seguiu una fondalada que separa els turons arrodonits del cim, i on raja la font Oriola, en arribar al turó del cim veieu a l'altra banda la planura empordanesa i la cinta blava de la badia de Roses. D'allí, a l'estiu, cap a les onze, ve la marinada, que vola pel collet de Colitzà, i aireja tot l'olivet on canten les cigales, i en el cim de l'alzinar aguaita quatre pins que, d'allà dalt, miren la Marina i en beuen els aires.