L'heretge del santuari (fragment)


Comarca:Garrotxa

testing image

L'heretge del santuari (fragment)


Qui va a Collsacabra i voreja l'imponent cingle d'Aiats, pel camí de verdors de Can Toni a Olot no li passa per alt la situació, a mig aire, del santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut.

A qui hi hagi fet poca o molta estada, l'estiu, no se li esborra la impressió d'enlluernament en sortir a la miranda de l'ermita, abocada al cingle: els jocs de la llum i l'aire, els cabdells de fum del petit tren que esbufega sense desdir-se pel séc de la vall, l'ombra d'un núvol per sobre els conreus, que s'engorgen, s'enfilen en replans vellutats cap a les dramàtiques serres del fons, els Pirineus a l'esquerra, la sospita del golf de Roses a l'altra mà, la insinuació del mar fins a qui sap on.

A negra nit, el santuari dorm, colgat en el misteri de la muntanya, sota de tantes estrelles vives que no nhi cabria ni una més. En canvi, matí i tarda, allò que hauria de ser recolliment ermità és alterat per la presència d'estiuejants d'uns quants dies que intenten fer previsió de vagància. Les sofertes taules del porxo que mira la vall, gastades per tants milers d'àpats de ciri de prometença, aguanten colzes de marits que s'entornen el dilluns a contracor, labors de paciència d'esposes a l'aguait de qui arriba, sospirs de dues esvaïdes germanes, que proven l'harmònium de la capella en instants furtius, xicres de xocolata matinal i anònima per als grans, tupins de vitamines dolces per als petits, motxilles d'excursionistes de ratafia i senyera, el gaiato del solter empedreït, que coneix les dreceres i que s'enfada amb els qui el segueixen si s'adonen que els fa fer marrada. Tothom, a entrada de fosc, canta els goigs a la Verge i havent sopat juguen a endevinalles.

Passejada matinera i a mitja tarda cap als alts, entre els bedolls en agrupaments perfectes, cap als boscos de faigs; jeure als prats de tot arreu; entreveure el Pedraforca a contrallum; admirar la proa del Far projectant-se als fondals de les Guilleries, l'anfractuosa Cabrera arran de carena, encesa de posta. Després, anar tornant amb el vespre, esgarrifances tardorals, esglai perquè tres vaques compareixen de transcantó i us miren sense malícia. La boira envaeix la vall, esborra els camins, aïlla el santuari: sensació d'hivern, pressentiment de soledat: fins que, sense més ni més, es dissipa i el cel desplega la fantasmagoria nocturna per acompanyar el concert de la muntanya.