És l'hora de l'alba.


Obra:Marines (p. 149-152)
Municipi:Lloret de Mar
Comarca:La Selva

testing image

És l'hora de l'alba. El sol va alçant-se sobre el mar, que es daura, darrera el massiu esquerp del Cap de Tossa, i el mar batega com un monstre que desperta d'un somni tranquil, corrent per les lleus onades extremituds del dia, de la vida...

Els vogadors, rems enlaire, són a les barques: la processó hi puja, i relliscant pels varadors enseuats, són llançades al mar entre onades d'espumes i ruixades que bri­llen al raig primer del sol com gotes d'or. Cauen els rems a l'aigua, s'arma el timó, i allà van les barques fendint les ones al cop dels rems, que es torcen a l'esforç dels braços fornits que vibren com cordes tensades. L'estranya processó avança mar endins; la cobla, escampada per les barques, toca com pot i s'alça al cel una pregària, mentre el sol escampa ruixats d'or sobre la mar blava.

 

Maris Stella!

Stella Matutina!

 

Els tripulants de les barques han obirat l'ermita de la Mare-de-Déu de Gràcia, que corona una coma riolera:

 

Salve Maria!

Maris Stella!

 

L'himne puja majestuosament cap al cel: la pregària arriba directament a la Mare-de-Déu, a la Gràcia infinita. Es un moment de sublim religiositat, de bellesa inenarrable! Mar, costa, sol, muntanyes, valls, arbres i flors, els ocells en l'aire, els peixos en el fons del mar, semblen suspesos d'aquella pregària:

 

Salve, Maria!

Maris Stella!

 

Els vogadors alcen els rems enlaire, com presentant-los a la Verge; el capellà dóna la benedicció; els llavis resen, els músics to­quen... el mar és cobert d'un estol de naus... la processó vira cap a terra...

A la platja de Santa Cristina, tot és bullici i alegria. Les veles, a tall de tendes, la cobreixen; hi formiguegen homes i dones i criatures; flamegen els focs per a coure la minestra; aquí atraca un llagut; allà fondeja una balandra; un bot i un altre i cent, són hissats sorra amunt... La gent corre i riu i salta, o s'enfila per la pineda que volta l'er­mita o s'embadaleix, sota el pi centenari de l'era que ombrejaria una sardana de cent parelles, contemplant l'espectacle encisador d'aquella costa sense parió en totes les cos­tes de la mar...

La processó ve de llevant: tothom s'avança a trenc d'aigua. Les barques de la processó es posen en filera: va a començar la regata. Fet el senyal, cent rems cauen alhora dintre l'aigua, esquitxant als passatgers. Els amples dorsos s'arquegen, els braços nervuts es contrauen, les pales del rem colpegen l'ona frenèticament. Les barques semblen alcions immensos batent sobre el mar llurs amples ales...

No és una regata com la de canoes de club: és una lluita fera, primitiva, curta, que infla les venes i enrogeix als vogadors, que amenaça amb fer-los estellar els pits i els fronts... Les barques volen...

— Guanya Sant Telm!

— Avança la Santa Maria!

— Ara passa Sant Antoni!

—Apreta...

—Apa! Va...!

— Visca!

— Que ens guanyen!

—Fort!

L'alè és sospès davant d'aquella lluita de llops de mar... Romp un aplaudiment que agafa tota la platja... la quilla vencedora ha tocat la sorra. Visca!

Salten obrers i obreres, músics i capellà, vogadors i autoritats, prohoms i banderes. La processó passa, fadigosament, la platja: després s'enfila per un corriol, coma amunt, entre alzines i pins... En l'ombradissa d'una font canta encara un rossinyol amorós. Les velles banderes roges, verdes, carmesines, fan bo de veure, entre els arbres. La custòdia que guarda la relíquia santa, brilla com un altre sol. Les campanes tritllegen alegrement... la gentada segueix la processó. El mar canta un himne etern, les roques treuen foc, la sorra crema, les assutzenes exhalen llur flaire dolç...