Però hi hagué un moment en què l'espessor...

Però hi hagué un moment en què l'espessor del ruixat s'aclarí una mica, i aleshores s'acoloriren feblement en la grisor alguns pujols i tosses llunyans, que semblaven flotar en l'aire amb un efecte d'acostament, banyats d'una flamarola de sol esmortuïda; allà el ros promontori de Fenals, amb son quarter de torre prim i dentellut; més enllà, com una blanca magnòlia al cim d'una toia verda, el santuari de Santa Cristina damunt de sa muntanyola revestida d'aulets i pinedes... Era una nota ben simpàtica, mes no vaig pas tenir temps d'encantar-m'hi: a la manera de les colors d'un arc de Sant Martí que s'apaga, va esblaimar-se ràpidament en el cel, i la trista grisor s'atapeí pertot arreu.