Oda a Lloret de Mar II (fragment)


Municipi:Lloret de Mar
Comarca:La Selva

testing image

Oda a Lloret de Mar II (fragment)

 

Oh, Lloret a l'hivern! Fogar d'estudi

(no pas fugir d'estudi en gran matí),

tot desitjant que el temps gentil trasmudi

les escaiences d'un tan bell bastir.

 

«S'amorra, amorra»? Gust de la vagància?

Molt de marina i de campestres déus.

Mes l'aire hi tresoreja la fragància

del socors lauretà als estranys i als teus.

 

La gent que et va fruir com a sorpresa

de joc de cartes, trompeteig de galls,

les vigílies de festa, queda ullpresa

amb ets teus nous acolorits blancalls.

 

El sol taronja i verd que s'esllavissa

del bosc a llunyes aigües de setí

acosta illes de plata com Eivissa

i agermana els fidels del ball més fi.

 

La processó per mar, amb «Ses Obreres»

(oh, el minuet, tan noble com alat,

i aquelles almorratxes enciseres!),

troba ensems terra nova i envelat.

 

Fora d'humana mida no resulta

res que es doni a Lloret. Atzar, fatic,

recordats piament, tenen un culte

al fons del cor com en un vidre antic.

 

Un vidre de banús o de l'arena

d'una platja com la virginitat

de l'aigua, tan diàfana i serena,

que et fa gemma de cristal·linitat.

 

Topazi de la Costa i maragdina

transparència dels canvis de la llum,

et vénen a cercar el tritó i l'ondina,

i a molts te'ns vas tornant un dolç perfum.

 

«Coneix-te a tu mateix» i «De res, massa»

et regulen. Prò, més que lluentells

de llegendes, Apol·lo et llueix massa

per retenir ales d'àguila i artells.

 

Àguila blanca, majestat florida,

vola a Venècia, a Cuba, als caps del món:

si tornaves vermella, malferida,

o cendra al mar, renaixeràs al mont.

 

Renaixeràs al mont, a la muntanya

espessa d'arbres d'òptima resina

i verds. Pinyons com llet, flor de castanya,

llorer, suredes, la senzilla alzina.

 

Parents de lluny semblant, llorer i lluer;

ambaixadors essent, rossinyols, merles,

oh, a l'alba, en temps novell, cor renouer,

com en surts, d'aquests boscos, molls de perles!

 

Entremesclall de sons i voladisses,

terra empreciosida d'encantàries,

ens fas les ànimes enyoradisses

d'estupefaccions involuntàries.

 

I enmig i enlaire, l'Àngel, marbre dur,

que, amb la Mare del Crist i el medalló

del dolç poeta i sacerdot millor,

dreça l'estrella que tothora lluu.

 

Ciutat de déus mereixes ser, Lloret,

Lloret de Mar, la de les fresques roses:

sigues Ciutat de Déu, vila que goses

i fas, com si et gronxessis a l'airet.