Dijous 25 d'octubre de 1832


Obra:Anjub. (p. 207-209)
Municipi:Vinebre

testing image

Dijous 25 d'octubre de 1832

 

Esta vegada, però, vam decidir arribar al Vallxiquers baixant pel mas de Prades i fent cap a la partida dels Barbers, que queda a la vora del riu, a l'entrada del Pas de l'Ase. Allí, al mateix camí de sirga, molt a prop de l'ermita de Santa Paulina, patrona d'Ascó, hi havia una fonda de riu amb embarcador, coneguda com la Gúmena, on feien parada els llaüts, les muletes i les barques que traginaven pel riu i havien de fer nit a port, perquè tothom sap que és una temeritat navegar per l'Ebre en hores fosques, i més encara dins del perillós Pas de l'Ase. Rondaríem pels voltants de la fonda i, entrada la nit, com que encara mos quedaven tres o quatre unces del grapat que havíem agafat del tresor per pagar al taverner de la Figuereta la cita amb Manelet, un de naltres s'aproparia per comprar menjar i vi: feia setmanes que no tastàvem lo carretell, lo pa i la sal. Aquella mateixa nit, encabat d'escalfar-mos lo ventre, pel camí de sirga amunt arribaríem fins al barranc del Vallxiquers, i d'allí al mas de Manelet, tirant pel dret, només hi havia un parell d'hores de camí.

Al tardet vam plantar-nos al turonet que queda tot just damunt de la fonda. La Gúmena està situada a la mateixa boca d'entrada del Pas de l'Ase. Una de les parets de la casa queda arranada gairebé a la vora de l'aigua; damunt surt un braç, un marge fet de pedra, que entra dins del riu i talla el corrent, la qual cosa és aprofitada per fer d'embarcador. Vam veure amarrades algunes muletes i pontones.
A mà dreta s'alçaven los roquerals coneguts com los mugrons, que cauen en picat al riu i formen un imponent espadat de roca viva. A l'altra banda la serralada del Tormo, els crestalls de pedra de Sant Miquel de Vinebre baixen fins a besar l'aigua. Les cingleres de roca d'una banda i l'altra, que semblen tallades a plom, formen un imponent embut natural que escanya el riu.
Vam lligar la mula i Cullerot contra la soca d'un auliver bord i vam estirar-mos a terra esperant que les ombres anessin aufegant les últimes clarors del dia. Quan portàvem una estona, la quietud de l'indret mos va posar alerta. Encara no era fosc del tot i no se sentia ni una ànima, ni els gossos bordaven, cosa estranya per a una fonda com aquella. Les tripulacions dels llaüts solen ser de quatre o cinc sirgadors, el daliner, el patró, el mosso i el cridaner gosset de la nau.

Jaumet, que dels tres era el que tenia més bona vista, mos va dir:
— Mireu. Mireu allà baix. A la boca del Pas de l'Ase. Pugen llaüts... Per darrere dels penya-segats de la nostra banda dreta, que amb les llums de l'horabaixa pareixien gegantines escultures de monjos resant, vam veure primer dos llaüts amb les veles desplegades: la trau i la gàbia bombades per les ratxades de la garbinada, que puja de la mar enrinxolant la crosta de les aigües. Darrere n'hi vam comptar quatre més. Al mateix moment vam escoltar la primera descàrrega.

Per les fogonades de les armes vam veure que pels voltants de la fonda hi havia parapetats uns quants hòmens que disparaven contra les naus amb mosquet. Alego vam escoltar el so dels corns dels llaüts, i el rebombori de crits d'alarma que sortien de dins la fonda. Dels llaüts van contestar també amb altres descàrregues de trets que es perdien per la vora. El ressò de tot aquell soroll s'amplificava contra les parets de roca d'una banda i l'altra i l'eco s'anava repetint pertot arreu. Semblava que el món s'esfondrés. Mai no havia escoltat un rebombori com aquell, ni a les tronades més escandaloses. El combat continuà uns minuts més fins que de les primeres embarcacions que estaven ja prop de la vora van començar a saltar hòmens a l'aigua. Alguns se van aufegar enduts pel corrent, i els que aconseguien surar eren rematats per les tropes de la vora. Però les altres, naus carregades de gent armada, que tiraven sense parar, van aconseguir pujar arrambades a l'altra riba, i ja estaven a punt d'atènyer l'embarcador.

Los soldats, que havien preparat l'emboscada, van replegar-se pujant de cara a naltres. Eren tropes d'una columna de liberals regulars, tots anaven amb casaca blava, portaven mules o rucs agafats pel ramal i un, que semblava manar, muntava a cavall.
Va ser llavors que vam escoltar una forta detonació. Acabaven de volar l'embarcador i una de les naus, que se trobava més a la vora, va volar pels aires. Una pluja de cossos rebentats, estelles de fusta i pedres va caure al riu i per les vores.
L'espetec mos va mig ensordir. Vam alçar-nos quan ja mos trobàvem voltats de soldats liberals per totes bandes. Los altres llaüts que pujaven riu amunt van aconseguir apropar-se a la vora i va començar a saltar gent armada. Los liberals mos van empaitar armes en mà. El que manava, sense desmuntar del cavall, mos va dir que, a partir d'aquell moment, érem presoners de guerra. Tres soldats mos van empènyer per l'esquena i vam haver d'agafar el ruc i la mula i seguir-los.