La batalla de l'Ebre


Obra:Dos dies més de sud (p. 33-34)
Municipi:Miravet

testing image

La batalla de l'Ebre

Roig brut, roig encens,
roig de l'or i del robí.
Li fica la mà fins a la placenta
i li gira el vedell. Es mossega les ungles,
cansat, temerari, la neu acaba
tot d'una a l'aresta de la muntanya,
o en aquesta cullera on es dissol
la pols blanca que caldrà injectar.
Homes amb jaquetes de cuir,
dones amb elàstics damunt els pits,
llibres amb guardes delicades,
el plor del nen dins la cabina...
també aquests van ser els anys
del seu voler. En sabem les flames.
I l'aguait a l'esvoranc de la cova
i els dons: l'encens, la mirra, l'or.
És un crític professional, o un creient;
un home amb una camisa blava,
o el cínic que només vol 80 milions:
"jo us venc el país, les ànimes,
la classe treballadora i corrupta,
us venc la sang dels sants,
la tomba de les putes, la pàtria".
I tu que busques la cara del pare
entre aquests soldats que passen l'Ebre
o entre els que fugen, manta
a l'espatlla, entre carros i mules
esventrades a la carretera vella de Ginestar.
No en saben el preu i no tenen casa,
i allò que bastiran és la nostra mirada,
una mirada que no conté felicitat,
sinó l'orgull de l'oblit, i el vi fort
de la justícia. Res no serà mai més.
S'agenollen davant la cova, o a la sorra
de la platja, davant l'escamot d'execució.
L'aigua fangosa arrossega, dins l'ombra dolça
de sota la barca, els cadàvers d'aquells encara
més joves que vosaltres, lectors.
Lectors que en sabeu el combat i el cor,
i que els heu vist agenollats amb les ofrenes,
i que encara sabeu com n'era,
en l'hora feliç de la innocència,
d'inconeguda i d'immortal
la justícia nocturna dels Tres Reis.