Sardanes a Ribes, vigilades per la guàrdia civil.


Obra:Dies de memòria 1938-1940 (p. 108-109)
Comarca:Ripollès

testing image

15 d'agost, dimarts[1939]

 

Sardanes a Ribes, vigilades per la guàrdia civil. Sardanes de festa major, després de la repicada de campanes, amb l'església esfondrada. El meu pare les balla totes i li sap greu que jo no m'hi vulgui afegir. N'aprenc amb la meva cosina i les seves amigues. Però m'estimo més sentir la música. M'estava posat a tocar de la barana de la plaça, sobre el riu. Amb aquest aire, sota la muntanya, la tenora em fa venir calfreds. M'estimo més no pensar en tot el que ha passat i passa. El meu pare ha trobat una ocasió, a la mitja part, per parlar a peu dret amb un guàrdia civil que coneix i me l'ha presentat com «el Mondéjar» o una cosa així, pronunciant la o com a u. Li parlava de l'oncle Ignasi perquè li fessin un aval, ja que el guàrdia el coneixia i el tenia en bon concepte. A la mateixa rotllana hi hem vist balladors i balladores de famílies que no es fan, que s'han fet mal els uns als altres i encara se'n fan. Ni es parlen i ballen junts sense mirar-se. També s'hi barreja gent de la colònia, treballadora, gent de classe mitjana del poble i la colònia estiuejant (en la qual hi ha família de l'amic Bayo). No han pogut arraconar la sardana, almenys en aquests pobles. Verdaguer diu que la va veure ballar, quan ell era petit, en un poble de l'Empordà i que no l'ha vist ballar mai més. Això vol dir que la sardana es va escampar més tard i que quan Maragall la saludava ja era popular i admirada. Torno tard, amb la meva cosina. Havent sopat he dit al meu pare que volia sortir, amb ella i les seves amigues. Se sent responsable davant la meva mare. Volia dir que sí, però no sabia com fer-ho. A la fi ha dit «prou», com aquell nuvi que expliquen que ho va dir en lloc del sí i de poc més que no el casen.