Coincideixo a opinar com el meu amic...


Obra:Ribes de Freser (p. 92-93)
Comarca:Ripollès

testing image

Coincideixo a opinar com el meu amic i gran escriptor Pere Calders que la narrativa i el teatre del modernisme van presentar, en general, una imatge massa dramàtica i sovint tràgica de la vida rural a Catalunya; potser perquè tant ell com jo vam tenir experiències ben diferents, sortosament, de les que motiven aquelles obres, algunes, tanmateix, com tothom sap, d'un valor literari excepcional.

La meva infantesa a Ribes, on vaig néixer l'any 1921 i on vaig fer estades, a casa dels meus oncles, fins a ben entrada la joventut, només em va deixar bons records, de benestar i d'agradable contrast amb la vida de Barcelona, on ens vàrem instal·lar quan jo era molt petit. Durant l'any hi pujàvem amb motiu d'algun esdeveniment familiar, de la nombrosa família del meu pare; però penso sobretot en els estius, aquells llargs estius de què gaudíem aleshores els nens i els nois (com les nenes i les noies), durant els quals hi havia de tot i bo: pujades a Núria, a Pardines i a Sant Antoni; anades a pescar, a fer llenya i a collir flor de tei (til·la) a Angelats; berenars a les fonts, tornaboda, sardanes als vespres frescals, concerts i balls de festa major, i també les novetats, com el pas del cinema mut al sonor i l'arribada del jazz, amb la "Jaume Planas" i la "Demon Jazz". Però per damunt de tot, les sentors dels prats, el respir de les nits al peu de la muntanya, amb la remor seguida del riu... Ho tinc present com si fos ara i me'n separa tota una vida. Cap drama rural, doncs, com els presentats pel geni de Víctor Català. De l'únic que sé, el dels meus pares, perquè no els deixaven casar. Va acabar bé, perquè si no, jo no hauria nascut.

De tota manera, pel que vaig sentir-los explicar —no pas a mi precisament, sinó a altres persones— hi van patir molt. El meu pare hi va deixar la joventut i bona part dels cabells del cap, segons deien. L'idil·li havia començat quan ell tenia 24 anys i ella 18, però no es van poder casar fins que ella en tenia 25 i ell 31, malgrat que tots dos treballaven a la fàbrica, a can Recolons, i es podien veure cada dia. L'oposició dels meus avis materns fou tan radical i violenta (amb mals tractes físics, com no deixar agafar el son durant nits senceres) que la noia signa un escrit de trencament amb el meu pare. Quan al cap d'anys, la noia fou capaç de sobreposar-se i decidí casar-se amb el meu pare, fou treta de casa amb un farcell de roba que li posaren a la porta, per tot aixovar. L'acolliren els seus oncles de can Bertran, amb casa i botiga (ca la Manyana) al carrer de les Eres. D'allà sortí de núvia, la Margarideta, per casar-se amb en Joan de can Fidel, el dia de la Mare de Déu d'Agost, a les sis del matí, a la parròquia de Ribes.

Sempre m'he plantejat el problema de saber ben bé com va anar que hi hagués un conflicte tan dolorós i persistent. Per causes socials, ideològiques, personals o una mica de tot? Hi havia uns orígens i unes relacions socials diferents. La família de la meva mare, oriünds de Besalú i de Crespià, eren, per la branca materna, de classe mitjana. Fins i tot un cosí, Josep Ayats, d'Olot, va tenir certa notorietat política durant la Dictadura i al començament de la República. En canvi, els Triadú, que procedien de les Preses, a la plana d'en Bas, havien anat de colònia en colònia, fins a Ribes, on s'instal·laren amb tota la quitxalla (la meva àvia, Antonia Aulina, tingué tretze fills) en una casa gran i vella, un antic molí, de la colònia dita can Fidel, que era el nom de l'avi. Una altra causa, potser complementària, fora que el meu pare es destacà, mentre visqué a Ribes, com a dirigent de l'anomenat Sindicat Únic, de la CNT (el qual aleshores encara no tenia el caire anarquitzant de més tard) i passà alguns problemes. Però no fou per això que es quedà sense feina, ja casat, sinó perquè hi hagué una crisi i la fàbrica reduí el personal. Les actuacions del meu pare, pacifiques i tot, no eren ben vistes per la classe mitjana. Però jo crec, mes que tot, en problemes personals i que els pares d'ella volien que es casés amb un altre.

El fet és que si no hagués passat tot aquest drama, amb final feliç, jo probablement hauria nascut força temps abans, i potser, ara, ja no hauria estat en condicions de poder-ho contar.