Els meus primers records de Núria...


Comarca:Ripollès

testing image

Els meus primers records de Núria es confonen amb les vaguetats i les il·luminades certituds de la infantesa. Encara la gent hi pujava a peu o cavalcant un animal segur. Però des de l'eixida de casa, a Ribes, es veia ja el tragí de les obres del tren, amb fressa de vagonetes i de pics, i l'esglai, de tant en tant, després de crits de: «Foc!», de les barrinades. Fins i tot alguna pedra queia al rec que passava darrera de les cases, i les rentadores en romanien apartades mentre durava l'alarma. Hi havia gran activitat; la muntanya canviava d'aspecte i el bosc reculava, indefens, silenciós.

El sol d'aquells estius llargs i tendres! Qualsevol cosa em feria la cara. Cansament dels carrers costeruts, greuges de la meva inferioritat, fill de la vila, però infant de ciutat, davant dels nois avesats a tot!  El fred de les baranes de ferro i dels pedrissos de vora el riu em calmava la cremor de les galtes, i hi havia el misteri de la nit de l'aigua blanca, sorollosa, veloç, amb fortors de reïna i de molsa... Mai no vaig veure Núria de prop, car el camí — mentre no hi hagués el tren, i, el tren, qui sap qui el veuria! — era arriscat i basardós, bo només per a un pelegrinatge de necessitat.

La meva família i altra gent me l'havien descrit tot sovint, aquell camí, ara deixat en l'abandó implacable del temps. Ells me'l feien témer i estimar, amb el temor profund i la misteriosa estimació de l'inconegut, i el veia en somnis, tot i que només en sabia un bocí del començament. Ells solien sortir de fosc, i jo, a desgrat del propòsit de despertar-me, prosseguia al llit el meu son resignat. Entrat el matí, en llevar-me, obria el finestró i guaitava cap als cims com si pogués albirar algun senyal de l'expedició. Sovint el cel era tot fosc pel cantó de Núria. Una tempesta local que anava i ve­nia. Els pics més alts es cobrien a estones de boires canviants. Però als meus peus, al meu volt, la placidesa monòtona, pesant, del poble a l'estiu, amb els carrers deserts i empedrats, era un oasi sense aventura.

La gent de la vila pujava molt sovint a Núria, àdhuc els vells i els infants. No mancaven mai, les malalties i altres trasbalsos per a demanar gràcia a canvi d'una prometença. Els homes més descreguts oferien els vots més treballosos i se'ls veia emprenent la pujada amb un infant a coll, ja ben crescut, miraculosament salvat de la mort. Alguns estaven malalts després i perdien alguns dies de sou. Les dones els seguien, de vegades llagrimejant: eren sacrificis tan grans per a homes que no creien en res! Hi havia tant d'amor i tanta forca viril en el gest! A més, la pujada no sols fatigava: era perillosa.