testing image

Cal fer constar, encara, que aquest campanar de Benissanet formava, junt amb l'església, l'única construcció monumental de tota la vila. Les cases, però, no s'hi redossaven ni oferien la coneguda imatge de "pollets voltant la lloca" que presenten altres pobles de Catalunya. Benissanet és la vila de terra baixa, i, com que el lloc no li manca, ha pogut eixamplar-se i créixer sense obstacles.

No obstant, en tots els horitzons de Benissanet hi ha muntanyes a la vista. Cap al nord es perfila la Picossa, un cim abrupte que es torna daurat a l'hora de la posta. A llevant s'alcen les muntanyes de Tivissa, blavisses i accidentades. (El poble de Tivissa, tot blanc, s'albira com una punta de mocador en el pit blau de la serra).Al sud, puja la serra del Migdia, enllaçada amb la de Cardó, famosa, aquesta, pel seu balneari de renom internacional i pels rovellons que s'hi fan.

Finalment la serra de Cavall (alguns en diuen Cavalls) tanca com una muralla tot el ponent benissanetà. És la més alta de les muntanyes esmentades, però, tot i així, no crec que pugi gaire més amunt dels siscents metres sobre el nivell del mar. Llarga i complicada (fins té un avenc inexplorat), suposo que el nom de serra de Cavall li ve de la seva figura, ja que sembla un llom d'animal, segons d'on es mira.
Aquesta serra, igual que les altres, no és a la vora de Benissanet, sinó a dues o tres hores lluny. Fan una bonica decoració i serveixen, més que res, per a anar a caçar la perdiu i el conill. Són útils també des d'un cert punt de vista meteorològic, ja que sabent-les observar es pot predir, més o menys, el temps que ha de fer. Si a la serra de Cavall, per exemple, hi ha boira cap al tard, és gairebé segur que l'endemà plourà; però si està núvol a Cardó, és probable que faci una ventada. ("Llampecs a la marina, cerç a la matina"). Però això potser era abans, perquè ara, en qüestions del temps, no es pot dir res.

Des del refetor (si és que ho era) es pot pujar —per una escala excavada en el mur interior— a l'anomenada "plaça de la Sang" pel fet de creure, d'acord amb una llegenda sense fonament, que fou ací on foren degollats els cavallers del Temple que no van voler retre's a les forces del veguer de Tortosa (amb motiu de la persecució ordenada pel papa Climent V contra el famós orde) a les darreries de l'any 1308.
La plaça de la Sang, igual que la terrassa superior i totes les muralles de la fortificació, té parapets amb espitlleres. Dintre l'esplanada, o recinte a cel obert, ha estat descoberta una masmorra i una vasta sitja per a guardar provisions.
Si l'àmbit del castell estricte té cosa de 300 m, el perímetre total de la fortalesa —molt irregular, formant replans i acabada en punta per la banda del riu— s'eleva a més del triple. La seva superfície sobrepassa les 70 àrees.

Com totes les obres d'aquest tipus, el castell ha estat engrandit i restaurat a través dels segles, però només un especialista podria senyalar les modificacions i l'època en què foren realitzades. La restauració més visible, àdhuc per a un profà, s'observa a les finestres de la façana. Externament, llur forma sembla de transició del gòtic al renaixentista. De la mateixa època deu ser l'arrebossat dels carreus de la façana i la mena d'esgrafiat que orna les cambres dels dignataris.

Un dels misteris del castell és que no s'han trobat enlloc rastres de cuines ni de xemeneies. No apareixen tampoc escuts ni emblemes de cap dels dos ordes (Templers i Santjoanistes) que van ocupar la plaça durant set centúries.
Amb la llegenda relativa a la degolladissa dels cavallers del Temple, en corre una altra de complementària, segons la qual cada 28 de desembre (dia de la suposada tragèdia), a dotze hores en punt de la nit, tal com cal, el fantasma del Mestre dels cavallers immolats, amb el seu mantell blanc de la creu vermella, recorre la fortalesa i convoca els seus companyons per anar a reconquerir els Sagrats Llocs, però com que no compareix ningú, torna, decebut, a la seva tomba.