testing image

Fontalba

 

De Fontalba vora el raig

tinc apresa una rondalla,

barrejada amb cants d'ocells

i murmuris de pregària.

La boirina la digué,

una nit a la cabanya;

la digué i jo l'aprenguí

com si la cantés la mare.

....

Temps era temps del Puigmal

baixaven de nit les fades,

per la serra del Brutau

dret a baix, vora les jaces,

on dormien els pastors

i vetllaven les ramades.

Per la coma que s'estén

dintre l'ampla fondalada,

una nit plena d'encís,

que es ficava a les entranyes,

ploraven de fil a fil,

en l'herbei les dones d'aigua,

unes llàgrimes de llum

rou de nit que el cel escampa,

que mullant sos pits rosats

es perdien en sa falda.

La nit tenia un estel

que en les ondes es mirava

i s'havia enamorat

de la reina de les fades,

aquella de trenes d'or

la d'ulls com esmaragdes,

i en sa quadriga de foc

se l'enduia en l'estelada.

Perxò dins la serenor

de la nit quieta i blava,

ploraven de fil a fil,

tristetes d'enyor, les fades,

llàgrimes fetes de llum,

llàgrimes fetes de plata,

que mullant sos pits rosats

dintre l'herba s'amagaven...

Del plorar d'aquella nit

és nascuda una fontana,

la més bella dels contorns,

la mes fresca i regalada.

De matí, dematinet,

un pastor de la muntanya

que vegé l'idíl·lic plor

la batejà la FONT-ALBA.