L'Ebre era el mateix...


Obra:Riu avall (p. 37)
Municipi:Flix

testing image

L'Ebre era el mateix. Els remolins engolien les imatges del feréstec paisatge riberenc. Els núvols solitaris s'emmirallaven en l'espill del riu, desdibuixats per la gasa translúcida de la calitja estiuenca. A l'hivern les filagarses de boira, espessa i gèlida, s'arrossegaven mandroses per la crosta de les aigües. Només la cinglada del cerç o les burxades càlides de garbinada aconseguien esbandir els cels entelats de la vila i esquinçar la pell argentada del corrent. El temps s'assolava en els tolls dels amples meandres i quedava empresonat per sempre, embullat entre les arrels del canyar i la regalèssia. El riu serpentejava entre les illes i s'aviava avall, encaixonat pels espadats de roca i els estimballs de romers i farigola.

L'Ebre era el mateix, però els homes i les dones dels pobles de la vora ja feia uns quants anys que li havien girat l'esquena. De mica en mica, desaven calaixeres de records a les golfes de la memòria; polsosos lligalls d'una història que mai no fou escrita. Els seus protagonistes eren gent senzilla: llaüters, daliners, peons,... navegants de riu amb l'ànima clivellada per les gelades i els dits semats per la sirga.

Vaig escoltar una d'aquestes llegendes quan era petit mentre m'empassava una llesca de "pamvinsucre", que no em cabia a les mans. L'aspror de les paraules endolades dels vells, asseguts sota la figuera de la plaça, van fressar el camí dels meus primers records infantils. Era com si, de sobte, despertés dins del meu propi món; com si prengués consciència de les coses i de les vivències que sempre havien estat al meu abast.