Ara que Barcelona acaba d'inaugurar el seu jardí botànic...


Municipi:Blanes
Comarca:La Selva

testing image

Ara que Barcelona acaba d'inaugurar el seu jardí botànic, on, d'aquí a uns anys, les plantes exòtiques hi creixeran esponeroses, convenientment classificades, penso en un altre jardí botànic, més al nord, també de cara al mar, a la falda de Sant Joan, caient a plom sobre Sa Forcanera. Parlo, és clar, de Marimurtra, el jardí botànic de Blanes, que va fundar, el 1921, el doctor Karl Faust, un alemany enamorat del Mediterrani. El nom del jardí ja és tot un indici: el mar i la murtra. El Mediterrani mític i la planta mítica. I per si fos poc, el doctor Faust va fer posar en un lloc principal del jardí unes majòliques amb aquells versos de Goethe que comencen: "Saps el país dels tarongers en flor?". Bé, així comencen en la traducció de Maragall, que és la pintada sobre les majòliques, tot i que l'inventor del Mediterrani mític, Goethe, parla d'un llimoner. Potser Maragall va trobar les llimones massa àcides, o poc comestibles, o poc definitòries del Mediterrani i va substituir el llimoner pel taronger. No ho sé. Però, el poema, "Mignon", continua així: "Entre el fullatge obscur, brilla el fruit d'or. / Allí es fa el llorer altiu, la murtra suau / gronxats pel dolç oreig sota el cel blau." I, més endavant: "Saps l'estada? En pilars s'alça el trespol, / cada cambra és bonica com un sol, / les estàtues de marbre em van mirant...".

Malgrat que això dels pilars i el trespol no s'acaba d'entendre gaire —de fet, vol dir que el sostre de l'estada se sosté sobre columnes—, estic segur que aquest poema, en versió original, va presidir l'imaginari de Karl Faust a l'hora de planejar el jardí. Escalinates que baixen fins al mar, on, des d'un templet neo-neoclàssic dedicat a Linneu, es domina la costa que comença a ser brava, bancs i pèrgoles, safareigs i mirador marquen la traça del jardí que puja i baixa, que s'adapta a l'orografia accidentada del rodal, donant-nos unes vistes prodigioses sobre un dels racons més bells de la costa catalana.

Les estàtues de marbre, de fet, no hi són pas, i les columnes i els pilars són de totxo estucat, i, les motllures, de terra cuita. Tot baratet, molt casolà, dins la tònica barroconoucentista de Josep Goday, l'arquitecte que va construir el somni de Karl Faust. Però el to de l'època, la voluntat botànica, rigorosament científica, del projecte i, per damunt de tot, el lloc meravellós de la seva implantació i els anys que han passat i que han fet créixer les masses vegetals d'una manera esplèndida, ajudats per aquest microclima blanenc de blanesa infinita, fan d'una visita al jardí una experiència inoblidable. Sobretot si aconseguim pujar-hi fora de les hores habituals que hi van els turistes.

Hi recordo un matí d'hivern, un dia bonhomiós de mar en calma i d'aire aturat i el sol com en suspensió àuria. La immensa buguenvíl·lea que s'arrapa a la façana ocre de Goday no tenia, és clar, l'esclat de porpra habitual dels estius xafogosos, era un enorme incendi endormiscat, anunciant els focs futurs per alguna flameta precoç escadussera. Però els pins gegants eren més verds que mai i els eucaliptus expandien una olor balsàmica des del fullam d'acer, penjant damunt l'escorça llenyosa de canyella. En un llit de sauló, emergien els cactus imponents, columnes suculentes eriçades de punxes, les atzavares rares, algunes ja desfetes per l'última florida, amb el sec canelobre majestàtic. I els humils margallons, en masses acerades, les altes washingtònies de ventalls esbullats, les fènixs de Canàries, amb els seus dolls de palmes. Va ser un matí perfecte com perfecte era Blanes en aquells temps passats de Karl Faust i Ruyra, quan el poble el ritmaven pescadors, terrassans i els burgesos més o menys il·lustrats, els Baltrons i els Robert, els Benet, els Coma, els Puig i Llença... Quan Folguera restaurava el Vilar i, amb Rebull, alçava un monument a Fra Sadurní dels Ocells. Quan Sagarra, el poeta, hi estiuejava, diuen, per amor als enciams dels horts de la Tordera.