Íntima. En el meu hort de Museros


Obra:Obra valenciana completa (p. 619-620)
Municipi:Museros

testing image

Íntima

 

(En el meu hort de Museros)

 

I

Com si d'ahir fóra, ho estic veent encara,

i era l'any setanta del sigle passat.

Este bosquet que ombra nos dona als dos ara,

per nostres mans pròpies fon llavors plantat.

 

Amor, ¿te'n recordes? Era temps de guerra;

allà, lluny, sonaven renills, clams i trons;

i sotraquejant-se cruixia la terra

al pas de tants d'hòmens, cavalls i canons.

 

Tu em dies, clavant-me tos ulls amorosos:

—«En mig d'estes murtes, plantem dos llorers».

I jo, sens atendre't, amb ulls mig febrosos,

llegia i llegia los públics papers.

 

En foc encenent-se tes ninetes blaves,

i amb lo breu enfado que tan bé t'escau,

els ulls me prenies, i aixís me parlaves,

tornant a ton rostre la ditxa i la pau:

 

—«Alça el cap, contempla la claror del dia

que de goig i glòria ompli el món sencer;

escolta amb quin ritme de dolça harmonia

les palmes agrunsa lo vell datiler.

 

«Este hort és un temple: són voltes les branques;

l'aucellada, orquesta; incensers les flors.

Mira volar juntes les colomes blanques,

exemples donant-nos de constants amors.

 

«Si engulen imperis afraus espantosos,

¿què ens cal a nosaltres, lluny d'eixos perills?

¿No sents quin bon flaire fan nardos i roses?

¿No veus quant gojosos corren nostres fills?

 

«En este hort ombrívol, debaix d'aquest arbre

oixquí tes primeres paraules d'amor.

No té fonts superbes, ni estàtues de marbre;

mes, per a ta esposa, no hi ha altre millor.

 

«Quant mes amagada, la ditxa és més dolça.

Bell palau nos dóna nostre humil verger;

tenim a les plantes catifes de molsa;

garlandes florides tenim per dosser.

 

«D'allà, de la serra, trossejant la roca,

per a una muntanya pedres nos han dut;

alcem la muntanya, i si al cel no toca,

és que fer una altra Babel no hem volgut.

 

«Voràs tu com pugen ses aspres dreceres

los quatre fills nostres, llançant triunfals crits;

davant dels seus passos serà, com si ho veres,

gegant Himàlaia; ¡són ells tan petits!

 

«També de la serra portem uns pins tendres;

com ells, quatre sien, i tinguen son temps;

aviat hem de vore ses branques estendre's,

i els infants i els arbres tots créixer ensems».

 

Mentres dolça, dolça, tu aixís me parlaves,

allà, al lluny, sonaven renills, clams i trons;

i mirant jo estàtic tes ninetes blaves,

deixava sens ànsia tronar els canons.