Sidral i Arjau van saltar...


Obra:Llibre de les set xibeques (p. 263, 266, 267-268 i 272-273)
Municipi:Ascó

 

testing image

Sidral i Arjau van saltar d'un bot a la calçada. Darrere seu cavalcaven els rucs, mules, someres i matxos d'Ocàs. El ramat s'enfilà carretera amunt dirigit contra el comboi, semblaven veritables llamps. Des del turó els vilatans van posar-se les mans al cap. Amb l'esglai contingut van ser testimonis incrèduls d'aquella inaudita escena. Els animals s'enfrontaven contra el comboi i totes les forces militars que el protegien. Els jeeps que aparegueren per la part baixa de la carretera van fugir per un camí lateral. La majoria de guàrdies de l'escorta estaven d'esquena als animals, però alguns conductors, en veure el ramat de bèsties, van fer sonar els clàxons per a alertar els seus companys. L'acció fou ràpida i contundent, i agafà per sorpresa el grup capdavanter de la patrulla. Sidral i Arjau van cabriolar per damunt dels vehicles. Els matxos, mules i rucs repartien brocades amb el cap i potades en l'aire contra els homes i contra tot el que trobaven. Alguns soldats van caure al terra atordits, la confusió regnà arreu, ningú no sabia què estava passant. Aquest no era l'enemic que esperaven. Els guàrdies sortien projectats a un cantó i l'altre de la carretera per les guitzes i les trompades de les bèsties. Els vehicles també rebien patacades. Els renills dels cavalls, els brams dels rucs, els matxos i mules van formar un gran esvalot que ressonava per les valls i muntanyes. [...]

El transport tan especial i tan ben custodiat portava l'urani: el combustible de la central nuclear d'Ocàs! Aquest era el preuat botí del comboi, el tresor que defensaven aferrissadament els soldats contra l'atac dels cavalls, rucs i mules que van fugir de la processó dels Tres Tombs. L'alcalde, el mossèn, Ramonet, l'Albert... van intercanviar-se mirades de complicitat. Ningú no s'explicava aquella estranya actitud dels animals, allò era inaudit, inexplicable i tots es preguntaven en silenci: quina força misteriosa ha mogut els animals d'Ocàs? Per què han fugit del poble per a cercar el comboi d'urani de la nuclear? Per què lluiten d'una manera suïcida per a impedir que arribi al seu destí? [...]

Sidral, el cavall dels pronuclears, i també Arjau, el cavall dels antinuclears, rivals irreconciliables que havien de competir en la cursa de Sant Antoni, s'havien transformat en els cabdills de totes les bèsties que van acudir als Tres Tombs i protagonitzaven l'única defensa de la vida de la comarca. Ells eren els herois de la Ribera d'Ebre que s'enfrontaven a pit descobert contra el comboi de l'urani. En aquell moment es disposaven a fer el segon i definitiu atac al comboi. [...]

Arjau i Sidral emprengueren l'última cursa amb una embranzida noble i poderosa, com mai ningú havia vist en la seva vida. Galoparen carretera amunt contra la barricada de soldats parapetats que estaven esperant-los amb les armes apuntant. Uns metres abans d'arribar als primers vehicles, els ulls del comandant s'ompliren de llàgrimes, i la veu tremolosa botzinà des del fons de les entranyes: —¡Fuego! Una sola descàrrega, forta i contundent, ressonà per les muntanyes i les valls de rentorn. L'eco, com el doblament d'un batalló de tambors fúnebres, com l'esgarrifós balandreig d'un terratrèmol que només pot sacsejar l'ànima dels éssers vius, s'anà perdent lluny, s'estengué d'arbre en arbre, entre les herbes i entre les bèsties salvatges, per les valls i les muntanyes fins que abordà la vora del riu. Les branques dels àlbers vibraren intensament i el sotragueig travessà l'espessa malesa de les ribes de l'Ebre. Les aigües van agitar-se i formaren petites ones que es disseminaren en cercles immensos per a trencar la força del corrent i assolir l'altre cantó de la riba. Els canyars espetegaven i els moixons espantats xisclaven i fugien dels nius, abandonaven els polls indefensos per a remuntar la boira densa que els empresonava dins d'una gàbia gegantina de barrots incommensurables. Les velles oliveres dels conreus més propers s'estremiren. L'escorça dels pins dels boscos de les rodalies supurà una llàgrima de resina. Tot l'univers estava pendent d'aquell desenllaç fatal, i en el moment culminant van sentir un petit defalliment en el seu interior, perquè d'alguna manera a partir d'aquell moment tot el món començaria a morir. Van fer un tomb a l'aire i caigueren a terra de cara, abatuts i tocats de mort. En aquest instant, el vent que havia esperat pacient l'hora final, va sortir del seu amagatall, i amb ràfegues disperses aixecà petits remolins que arrancaren les agulles verdes dels pins i destrossaren en mil bocins les fulles seques de les figueres arrapades als marges dels conreus de secà. Després l'oreig l'enigmàtic fugí tal com havia aparegut i s'endugué la llegenda dels cavalls indòmits a terres estranyes i llunyanes, de llengües i cultures diferents.