Este matí no he fet cap mos...


Obra:Anjub. (p. 23-24)
Municipi:Ascó

testing image

Dilluns 17 de setembre de 1832

 

Este matí no he fet cap mos i, com hi ha món, me ve de gust remullar el garganxó amb un bon raig de vi negre. Amb lo regust que me retorna a la boca vull començar a contar tot lo que va passar al celler del Pastisser. Encara era un mocós, però la sang me va bullir dins les venes quan vaig escoltar tot lo que Pep del Xec va dir de la meua santa mare. Davant de tots los presents vaig jurar que el mataria. I este va ser el motiu principal que va portar la desgràcia a la meua vida, perquè, quan vaig tindre l'edat, vaig complir la promesa.

Se podria dir que m'he criat dins d'un bocoi de vi. D'ençà que tenia deu anys, vaig treballar a la premsa dels Pastissers de la plaça del Vallxiquers. Encara que a vós, mossèn Joan, no us feia gaire gràcia, jo sempre he sigut molt aubirat en estes coses, i volia portar un jornalet cap a casa. Però tampoc me vaig perdre cap de les lliçons que me donàveu encabat de sopar, i no per la mare o per vós, que tant desitjàveu que fos un home instruït, sinó perquè jo mateix també hi trobava gust llegint, copiant o escoltant les vostres ensenyances.

Lo mestratge que me donàreu aquelles llargues nits m'obria les portes de l'enteniment, però l'unsandemà al matinet, no feia falta que ningú me cridés, perquè el treball me feia sentir un home. Amb lo cant del gall enfilava carrer avall en direcció a la premsa recordant tot lo que havia après la nit anterior. Per aquella època ja me començava a aprendre lo llibre de la Ilíada i, durant les hores de feina, recordava els episodis i les batalles dels grecs i els troians i, fins i tot jo mateix somiava que era un d'aquells herois. Però quan havia de baixar al trull me fugien del cap totes estes glòries. Quan la flama del llum de ganxo s'aguantava encesa i havia de baixar al pou per carregar la brisa m'agarrava com un estremiment. Treballava ràpid, tenia un neguit per no perdre l'alè. Me pensava que les calderes de l'infern devien ser una cosa molt pareguda a aquells trulls de cal Pastisser, que segons se sentia dir los van excavar els moros a la roca viva.

Tenia pànic a morir asfixiat. Per estos pobles de les ribes de l'Ebre, cada any cap a l'estiu hi ha aufegats. Sempre s'ha dit que segons quins dies no et pots banyar perquè el riu demana carn. Est és lo preu que s'ha de pagar, i és per això mateix que hi ha tanta devoció a la verge marinera, i vós ja sabeu que se fa una novena molt lluïda a la capelleta del Carme. Més d'una vegada m'havia vist apurat travessant lo riu i algun company de colla encara és hora que l'han de trobar.

Alguns cadàvers mai no han aparegut ni a l'assut de Xerta ni a la mar. I allí, a la voreta, contra la soca d'un gatell se quedava el muntet de roba de l'aufegat, que feia pena de veure perquè era l'únic testimoni que quedava de la víctima que s'havia endut lo riu per sempre. Però encara rai si se pot trobar l'aufegat, que lo més trist per a les famílies és no poder vessar les últimes llàgrimes damunt lo pit del mort, ni poder fer un funeral tal com Déu mana.