No van tenir més remei...


Obra:Reis del món (p. 221-223)
Comarca:Mallorca

testing image

No van tenir més remei que improvisar un sistema d'intendència entre ells dos mateixos i les criades, el majoral i fins i tot els masovers i els pagesos de Son Torrella, que Alan Hillgarth, quan recordava aquell episodi, qualificava -entre rialles- com d'alta diplomàcia casolana, i que per altra banda va complaure els il·lustres visitants molt més enllà de qualsevol expectativa. Finalment els Churchill van passar un cap de setmana sencer a Son Torrella, del divendres a la tarda fins al dilluns al matí, i van tenir la fortuna d'arribar-hi en plena florida dels ametllers, que a Mallorca són molt nombrosos i que cada mes de febrer ofereixen un espectacle natural d'una bellesa singular. Això va afavorir les llargues passejades pel camp dels dos matrimonis, particularment les de Mary i Clementine, ja que Churchill va sol·licitar fins a tres ocasions reunir-se a part amb Alan Hillgarth, amb qui tenia un enorme interès per conversar. Les dones no hi posaren cap objecció, ans al contrari, perquè això els permetia aprofundir en una amistat que ja havia sorgit des de la primera salutació i que al llarg dels anys es va mantenir sòlida i ferma.

A Alan Hillgarth, per la seva banda, l'experiència en el rescat de mariners beguts li havia de ser útil en aquelles reunions privades amb Churchill, que van tenir lloc a la sala de lectura, envoltats de lleixes atapeïdes de llibres i acompanyats per un escalfapanxes ben proveït de llenya i d'un moble bar no menys ben assortit de destil·lats d'alta graduació. Sense arribar a ser abstemi, Alan Hillgarth bevia alcohol molt rarament, de manera que es va empescar la maniobra de servir-se una copa per fer notar al primer Lord de l'Almirallat que no bevia tot sol, però la feia durar indefinidament, mentre que Churchill anava buidant les seves -que al començament esperava que li fossin servides per Hillgarth, però que aviat va passar a abocar-se ell mateix, sense cap cerimònia-. Churchill era un d'aquells alcohòlics que no arriben a perdre la consciència ni a parlar de forma incoherent o inconnexa, ni tan sols a arrossegar la llengua o a embarbussar-se mentre parlen. Aparentava una resistència formidable als efectes de la beguda, i només se li notava l'embriaguesa en tres comportaments: el primer de tots la loquacitat, tan impetuosa que deixava l'interlocutor sense l'oportunitat d'introduir ni una rèplica al discurs que literalment li queia al damunt. El segon, el fet que de tant en tant Churchill aixecava la veu sense que vingués a tomb, i no per subratllar cap idea en concret sinó de manera inesperada i atzarosa, cosa que en algun moment va provocar un ensurt a Alan Hillgarth, que havia de fer un esforç per restar impassible davant d'aquella verborrea que per moments es tornava cridanera. I el tercer comportament, i el més aparatós, era que, quan havia begut prou Churchill es quedava adormit. Profundament adormit, i amb uns roncs que feien remenar la butaca damunt la qual descansava la seva còrpora. Això obligava Alan Hillgarth a quedar-se esperant que l'altre es despertés, perquè no li semblava correcte sortir de la sala i haver d'explicar a les dones que el primer Lord feia una becaina. Per acabar-ho d'adobar, Churchill no sempre es despertava amb la mateixa placidesa amb què s'havia adormit. Gairebé sempre grunyia, mastegava paraules inintel·ligibles, i en una ocasió va obrir els ulls de cop, badant-los amb un gran esglai, i va cridar amb perfecta claredat:

-Chamberlain, fill de puta!

-Sóc jo, Excel·lència -es va limitar a respondre tímidament Alan Hìllgarth, mentre Churchill li escrutava el rostre amb una mirada espantosa. Després va afegir:

-No ha estat res.