L'aigua arribava a l'hort de Motxo...


Municipi:Elx

testing image

L'aigua arribava a l'hort de Motxo des del partidor d'Abet. En ocasions, com que aquest partidor treia poca aigua, posàvem també el partidor de Nijassa (quan no el tenien regant l'hort del Cebo, ja que per aquell temps, a don Jerónimo –un advocat que no exercia, espanyolista, dels antics senyorets d'Elx– li havia donat per regar sovint el seu hort per mor d'un plet que mantenia amb l'ajuntament i, com deia el pare, sempre estava donant la llanda). Alguna vegada, quan els regadors municipals prenien vacances, fins i tot podíem posar el partidor de Candalix. I aleshores sí que venia una bona talla per la caixa d'Abet que omplia tot d'una les séquies de l'hort. El pare solia regar els bancals, on, com a tots els horts d'Elx, hi havia hagut plantats mangraners, però nosaltres, una vegada havien desaparegut d'allí els conreus associats a la palmera, i només hi quedaven unes quantes oliveres esparses, algun ginjoler escàs i algun mangraner secallós que no donava fruit, no solíem fer-ho; preferíem girar l'aigua només quan era imprescindible i tenir-la escampada per les séquies, profundes de tant escurar-les, que s'omplien a vessar, xopant el peu de les palmeres i l'herbam dels marges.

Aquella aigua, més o menys abundant, més aïna escassa, relativament barata i força dolenta, era l'aigua immemorial que baixava pel riu Vinalopó, la rambla per antonomàsia a Elx, el riu d'arena dels musulmans, una riera de règim torrencial que s'omplia amb les avingudes provocades per les fortes tempestes, i per on, habitualment, baixava només un prim fil d'aigua. Era una aigua que arribava a Elx molt salinitzada, si més no, segons els documents escrits, des de l'edat mitjana, però a partir dels anys setanta del segle XX, a l'elevada salinitat se li afegiren tota mena de residus químics industrials i urbans (olis, detergents, pols de marbre, clavegueres) que abocaven al riu, sense depurar, els pobles de la conca. [...]

Quan regàvem l'hort, els mussols i les òlibes saludaven amb els seus xiscles els capvespres que, lluminosos, es reflectien en l'aigua de les séquies. També hi havia hagut serps i eriçons, però havien desaparegut amb la urbanització dels voltants i amb la matança a què els havien sotmès els homes i els automòbils.

I així, tres o quatre vegades l'any regàvem aquell hort de palmeres anomenat de Motxo, situat en l'antic partit rural d'Horts i Molins, com ho havien fet el pare, l'avi, el pare de l'avi i el pare del pare de l'avi...

Clar, que açò passava fa molt de temps, quan encara romania incòlume la ruïna antiga d'algun dels antics horts de palmeres d'Elx, quan encara recordàvem hiverns, estius i primaveres plens de vida i de color. Aleshores, Víctor era petit encara i gaudia pescant en les séquies a vessar per on corria l'aigua, llimacs (dits també perlucs) que en el seu joc esdevenien gambes, peixos, crancs o petxinetes. Les tabales esdevenien vaixells carregats de forment o d'arena que anaven del port de Budapest al d'Istanbul. I els formigons eren mariners que s'aturaven a conversar amb els caragols desqueferats de la riba que feien de pescadors. Intentàvem aleshores que en aquella viva infantesa hi hagués quelcom del millor de la nostra pròpia infantesa, quan érem xiquets i el pare regava l'hort de Motxo mentre la mare escalfava el putxero en el fogaril de fora, sota el cobert per on s'enramava el gran sambac. Intentàvem que es mantingués viu quelcom de la divina infantesa dels homes, com una edat daurada perduda per sempre en el món dels records, tancada per sempre en el món infinit dels papers i de les paraules.