Els homes de la platja del Tamarit...


Obra:Llibre de la Festa d'Elx (p. 21-22)
Municipi:Elx

testing image

Els homes de la platja del Tamarit van veure que entre les ones es descobria un punt negre que anava aproximant-se a la riba. S'aproparen a veure quina cosa seria allò i, veient una arca tancada, pensaren que devia ser roba d'alguna embarcació.

Però l'arca no portava pany ni encaix visible i el guardacostes Francesc Cantó l'hagué d'obrir a colps de ferramenta. Dins hi havia una imatge de la Mare de Déu. Maria Assumpta, gitada, embolicada amb teles pobres, amb els ulls molt oberts i la pell negra, sense la gepa de les marededéus adormides medievals i barroques, que tenien el cap lleugerament aixecat per a recolzar-li'l sobre el coixí.

Hi ha qui diu que dins d'aquella arca es van trobar escrits on, des del cel, s'indicava com s'hauria de celebrar la Mort i l'Assumpció de Nostra Reina i Senyora.

Anaren fins a la mar en processó i n'alçaren acta eclesiàstics i seglars i els homes de govern: el justícia de la Vila i el seu districte, el procurador general, el governador del Castell de Santa Pola, el vicari perpetual d'Elx, el cap del Destacament de la Torre del Pinet, dos soldats i el notari. Tots plegats donaren gràcies a la Divina Omnipotència.

Les marededéus negres eren antigues estàtues de deesses paganes: l'Isis egípcia, l'Astarté fenícia, l'Istar assíria, la Tanit púnica, Ceres, Cíbele damunt un carro tirat per lleons; imatges que van ser amagades i que s'introduïen en la religió cristiana a mesura que les descobrien en una població o en una altra.

Venien a la llum i inauguraven una advocació i una devoció en convertir-se en imatges de la Mare de Déu i ser sacralitzades. Miraculosament eixien dessota terra quan els llauradors hi treballaven; se les trobaven els pastors dintre dels arbres o de les coves; o els pescadors o els guardacostes les veien venir flotant enmig de la mar.

Eren les estàtues d'Isis dipositades a les cambres subterrànies dels temples, transformades en marededéus negres, amb l'ofrena inscrita: A la Verge que ha parit. Eren la Terra abans de la fecundació, disposada per a rebre els raigs del sol. Eren la Terra primitiva, el subjecte de la Gran Obra, la Matèria Primera, espill de l'art, l'estat mineral que surt de les capes metal·líferes enterrades sota la roca. Eren una substància negra, pesada i trencadissa.

Pot ser que si la Dama d'Elx hagués estat descoberta a la baixa edat mitjana, ella hauria estat la nostra patrona, amb els seus joiells, collars i vestimentes luxoses. Però va tardar massa segles a eixir de sota terra i només li arribà una adoració totèmica i anacrònica.

Li tocà ser sacralitzada a aquesta imatge d'un barroc popular, ambigua, de figura exempta, dempeus, com disposada a pujar-se'n al cel de puntetes, sense fer soroll.

Li tocà a aquest bult de vestir, no anterior al segle XVII, i artísticament mediocre, com digué Ibarra en l'únic comentari que algun cronista es va permetre sobre la Mare de Déu d'Elx.

Els rectors deien que no hi havia llengua humana que gosàs descriure l'interior de la Mare de Déu. I els glossadors marians no van fer cap anàlisi de l'obra.

Entre tots els miracles atribuïts a la imatge, no n'hi va haver cap que la lliurés de les flames que la mossegaren i l'encengueren. No hi va haver miracles a l'Espanya de l'any MCMXXXVI. Només mort, destrucció, barbàrie i odi. Com els anys d'abans. Com els anys de després.