En vam fer un símbol viu, una bandera de fe...

En vam fer un símbol viu, una bandera de fe, un recull de paraules, un carro que escampava pels carrers del poble grapats de flors de trencaolla i de baladre.

Ja ho va notar Joan Fuster: per als qui vam nàixer a Elx, la Festa tenia sobretot una seducció emotiva lligada a instints obscurs i poderosos de la nostra vida comunitària. Les festes, per a perdurar a través del temps, bevien de les essències més fèrtils de la comunitat; de les coses més primàries i més radicalment humanes; del petit món de les relacions personals, del contacte directe, de l'esperit de veïnat.

El nostre era l'antic culte assumpcionista a les terres de la Corona d'Aragó, l'única resta a Europa, l'única supervivència ininterrompuda del teatre d'origen medieval als Països Catalans, arrelada i brillant, magnificada pels esplendors més diversos. Era la nostra continuïtat, la resistència del nostre verb, la perduració dels nostres límits.

Hi persistia el nostre poble; el camp i les places; els nostres avantpassats. Era la religió i la màgia, el part i la collita, els fruits de l'estiu. El resultat del pas de molts segles i de molts homes.

Era les paraules dels arxius i dels diccionaris, dels llibres vells i de la història antiga. Era l'idioma viu, la llengua coneguda arreu el món com a llengua catalana: el bell valencià dels nostres pares. L'idioma que de Salses a Guardamar era un, encara que moltes en fossen les parles.