Una certa vegada vaig assistir, a Delfos...


Obra:El Misterio de Elche (p. 3-4)
Municipi:Elx

testing image

Una certa vegada vaig assistir, a Delfos a unes representacions de les tragèdies d'Èsquil: Prometeu encadenat udolava noblement el seu venciment i el seu dolor, davant l'amfiteatre de muntanyes, del cim de les quals una àliga autèntica baixà fins a fregar amb les seves ales el pit de l'heroi i del fons del qual un autèntic tro semblà contestar les seves blasfemies. He vist igualment l'Edip Rei, per Max Reinhardt i la goethiana Ifigènia a Áulida representada al barceloní Jardí del Laberint, luxe del Marquès d'Alfarràs. A Weimar i a la mateixa sala on es va proclamar la constitució de la República, una execució íntegre del Faust em retingué dues jornades  més del previst, dues jornades d'emoció quasi delirant, amb moments com les de les dues Nits de Walpurgis, i el seu cor obscè de miolades de gata-dona. També hi havia, en el castell de Leopoldskron, entre els invitats de Reinhardt, el seu amo llavors, per veure "l'assaig general" perfecte d'El malalt imaginari, a l'estil exacte de la Cort de Lluís XIV; amb instruments musicals del temps i la farsa en el Saló del Tron dels Arquebisbes sobirans de Salzburg; al costat de la llar de foc, amb grossos troncs encesos. Al mateix Salzburg, vaig presenciar la presentació Jedermann; i, a París, la dels primers Ballets russos, a l'època prediguelheviana; i a Venècia, Campo Trovasso, la d'El Mercader de Venècia, una nit de juny  que l'aire refrescava a l'avançar pel canal les daurades gòndoles dels pretendents de Pòrcia portadors de meravellosos presents. I he sentit la tetralogia de Wagner; la veu d'or de Sara Bernardt; el monòleg de Hamlet en boca de Ermette Zacconi; el falset de Mefist, de boca de Max Pellenberg; les àries de Rossini, en la de Conchita Supervía; els estilitzats gemecs de Sada Yako, quan el seu amant cavaller s'obria el ventre; la Capella Russa i el Barrabàs flamenc..

Mai emperò, en el que porta la meva història d'espectador i, oient de teatre, he experimentat una emoció tan profunda, com la sentida el 14 i 15 d'agost del 1934, presenciant en el temple de Santa Maria d'Elx, el seu Misteri.

¿M'atreviré a confessar que en aquest efecte d'emoció entra sens dubte, en considerable manera, la impuresa mateixa de l'espectacle; aquella per la qual es barregen, amb l'òpera més antiga del món, -òpera, ja que íntegrament matèria de cant-, elements de litúrgia i fins i tot d'acrobàcia? Impuresa que també pot ser considerada, i sobretot sentida, com a plenitud: com a síntesi de les arts; amb significació més àmplia encara que aquella segons la qual Ricard Wagner va concebre les representacions de Bayreuth. Wagner, fonent en viscuda unitat la música i la paraula, o el nostre imaginatiu Berruguete -també gran sintetitzador de les arts- fent coincidir en els llocs un embalum pietós destinat a figurar ombres, la plàstica que les projecta i el colorit, que les dilueix, no aconsegueixen, amb tot el seu geni, la impressió esgarrifadora de totalitat que els anònims i probablement successius, autors del Misteri d'Elx, al descendir del lloc més alt de la cúpula i per tota l'elevació de l'església la "mangrana" resplendent en ors, que s'obre a cert nivell, i deixa veure l'àngel erecte, portador de la palma gentil, mentre ell salmodia interminablement el cant dolcíssim; o bé, l'intercala, el matí del dia de l'Assumpció, les cerimònies rituals del culte en el procés de la faula escènica, que ha començat el dia abans, amb l'acte de la mort de la Verge i acabarà a la tarda, amb l'apoteosi  de la seva coronació.