En el programa no estava escrit...


Municipi:Elx

testing image

En el programa no estava escrit que hi hauria tanta gent, autobús de guiris inclòs. M'ha tocat aparcar a la vora del camí, davant del temple iber.

M'esperava trobar les ruïnes enmig d'un hort de palmeres. N'hi ha, però en perspectiva allunyada. El camí que mena al museu és un forn mòbil a l'aire lliure. I tots anem amb pantalonet curtet i samarreta. Almenys a Tinduf, on són els sahrauís, el personal ja fa segles que s'ha adonat que convé cobrir-se la carn davall d'un sol abrusador.

Sort que el vuitanta per cent -pel cap baix- dels visitants són hiperboris. El museu és petit, hi ha molta gent i imaginar per un moment que en lloc d'hiperboris foren compatriotes escandalosos, carpetovetònics o no, hauria sigut com assistir a una mascletà fallera a l'endemà d'una borrasca (en castellonenc, festa fonamentada en el fet de menjar i, sobretot, de beure).

Hi ha de tot, gerres pintades d'aroma hel·lènic decorades amb ocells i dibuixos geomètrics, trossos de vidres, restes d'aixovars terrissaires i vinga trencadissa de peces diverses. Si fóra poeta, compararia l'estat del meu esperit amb el que contemple: la impossibilitat manifesta de trobar res que no estiga espatllat, escrostonat, badat, desgastat o incomplet. El temps, fúria violenta que tot s'ho emporta, vet ací.

Isc al pati. Ací hi ha la peça estel·lar, le morceau de bravoure: un mosaic bastant ben conservat. Dofins, cavalls, una lleona, un bou, faisans, un porc senglar, un paó (¿Què fa ací un paó? ¿No estava ja clar que aquest animal és originari de l'Índia o és que en l'època romana ja hi havia zoos?). Ah, i un pardal de marjal el nom del qual no em ve ara al cap. Deduïsc que és una bestia marjalera per la longitud de les potes i per la configuració dels dits. Tot en tessel·les blanques i negres, tret de l'extrem dret del mosaic, compost de figures geomètriques on, de tant en tant, hi ha taques de groc i roig. Transcorreguts els segles, les coses es retroben. Havien restat ocultes sota un munt de runa i brossa. Al cap dels anys, els animals dibuixats pels artesans romanoil·licitans tornen a brillar a la llum del dia. ¿I l'esperit? ¿Retorna juntament amb les tessel·les del mosaic? ¿I quin?

La majoria dels visitants som en aquest moment al pati. Se sent de tot: alemany, anglés, holandés, una llengua escandinava (¿suec? ¿islandés?, ¿danés?: no hi arribe) i fins i tot italià. Vull tornar a fer la volta al mosaic però l'aglomeració és important. Vaig, sense ganes cap a les vitrines. ¿Què hi ha? Doncs més trencadissa, ¿què, sinó?

Més vistosa, però. Aquesta és romana cent per cent. Restes de vidres acolorits de manera fascinant, agulles, armes petites, estatuetes mínimes que representen déus i semidéus, cresols i ornaments diversos. Distingisc, entre el melting pot, un cap de Dionís de pedra calcària molt ben conservat. ¿No hem quedat que eren restes romanes? A l'institut Ribalta de Castelló a mi ja m'ho explicaren: en grec, Dionís en llatí, Bacus. Cap de Bacus, doncs, ¿no? Déu del vi, de l'orgia i de la disbauxa. Ara mateix podria invocar la seua empara. Tanmateix, se que ma démarche c'est apollineenne, del déu Apol·lo, sí, aparentment el revers de Bacus. Però, ¿per a què enganyar-me? (¿Potser em caldria dir, en tant que philosophe, per a què enganyar-nos?) L'aspecte tenebrós d'Apol·lo ens repugna perquè ens és impossible de calibrar les conseqüències de fer el camí acompanyats d'un déu que, també aspira a l'ordre.