Totes les pedres...


Obra:Riu avall (p. 91)
Municipi:Ascó

testing image

Totes les pedres de les vores del riu havien desaparegut i un núvol amenaçador tapava una part del cel la comarca. Vaig esgarrifarme! Jo sabia quin seria el final d'aquella història: l'acabava de veure en aquell horrible somni. Amb la guitarra a les mans, entre els acords i els compassos d'un ritme bategant, vaig recordar les imatges oníriques i vaig saber que havia començat l'última cursa. La llum decandia per moments i els últims raigs de la tarda lliscaven sobre la superfície del riu formant una cascada d'espurnes que engolien els remolins del corrent. Contemplant la boca de la torre, que s'alçava terrorífica al fons del paisatge, vaig pensar que l'Ebre des de sempre havia estat una frontera, tal vegada una frontera psicològica entre el nord i el sud d'un mateix poble, d'una mateixa llengua, d'una mateixa cultura. Però, ara, en lloc de configurar una fita en l'espai, una marca geogràfica, social, econòmica o política, s'estava convertint en una nova frontera en el temps. D'un lloc secret de l'espai, una ràfega de vent va colpejar-me el rostre. Tot d'una va venir a la meua memòria una frase contundent que havia escoltat feia molt de temps, i que ara amb l'impuls decidit de l'era atòmica, adquiria una nova dimensió: —Enllà de l'Ebre... Enllà de l'Ebre! El blues semblava sortir sol. La foscor havia desfigurat el paisatge del galatxo. Els àlbers i els tamarius eren els bastidors d'un escenari fantasmal. Només sentia la remor de fons del corrent que m'acompanyava formant una increïble simfonia natural. I les paraules i els arpegis es fonien completament per esdevenir un sol cos, una sola cosa. La lluna havia aparegut gairebé de sobte, per darrera del teló de fons de la imponent serralada del Montsant. Aquella lluna va cobrir-se amb la mantellina de vapors que brollaven de la torre de Babel. Els seus raigs arribaven molt febles sobre les aigües i dels seus ulls queien llàgrimes de rosada letal. Ràpidament les argentades resplendors eren absorbides per una foscor misteriosa que surava en l'espai formant un plugim d'estalzí immaterial. Quan l'últim esparpell de la lluna va cloure's definitivament sota el vapor nuclear, vaig entonar aquell blues que durant tant de temps va resistir-se, ocult en alguna cambra secreta de la memòria.