La viuda havia empenyorat i perdut...


Obra:Arròs i tartana (p. 182-183)
Municipi:Burjassot

testing image

La viuda havia empenyorat i perdut per sempre un centenar de fanecades d'arrossars que li produïen molts bons quartos, per a adquirir aquella ratera brillant i fràgil, a la qual va posar de nom Vil·la Conxita, no sense protestes i enrabiades d'Amparo. Creia que una «vil·la» per a l'estiu era el complement d'una família distingida que té cotxe; i en les tertúlies, en dirigir-se a les amigues, s'omplia la boca parlant del seu «bonic hotelet» de Burjassot i de les innombrables comoditats que contenia.

La casa era roïna, però el paisatge magnífic. Els hotelets -calia anomenar-los així per a no disgustar donya Manuela- que ocupaven el suau pendent d'un tossal erm, eren un magnífic mirador des del qual s'abastava l'horta i totes les seues esplendors.

Enfront, Burjassot era una línia prolongada de terrats amb el seu campanar punxegut com una llança; més enllà, sobre l'obscura massa de pins, València empetitida, lil·liputenca, com una ciutat de nines, tota eriçada de fines torres i campanars airosos com minarets moriscos; i en darrer terme, en el límit de l'horitzó, entre el verd de l'horta i el blau del cel, el port, com un bosc d'hivern, marcant en l'atmosfera pura i diàfana l'aglomeració dels pals dels vaixells.

El dia era esplèndid; un vertader diumenge de Pasqua. La primavera enardia la sang, i la ciutat sencera, solemnitzant la tornada del bon oratge, es llançava al camp i alçava una remor de vesper.

Els convidats de donya Manuela veien a poca distància les famoses Sitges de Burjassot, una gegantesca plataforma de pedra com un altiplà quadrat foradat a trams per la boca dels profunds depòsits i en la qual formiguejava un eixam alegre i sorollós: rogles on sonaven guitarres, acordions i castanyoles acompanyant alegres balls; grups de gent formal lliurats sense rubor als jocs de la infantesa; dotzenes de joves ocupats a fer volar els catxerulos amb grotesques figures pintades, que en remuntar movent les inquietes cues feien l'efecte de pedaços aplicats al blau cutis de l'infinit i donaven al paisatge un aspecte xinès de ventall o de mantó de Manila.