Per boca del vell Aracil...


Obra:Júlia (p. 47-50)
Municipi:Alcoi
Comarca:Alcoià

testing image

Per boca del vell Aracil, Júlia va poder reconstruir els pocs records que tenia. I li ho contava, no com un vell a una xica, sinó torçant el cap, fent confidències, d'igual a igual. Júlia li va agafar afecte.

—Va ser reuma al cor, que va agafar al penal d'Alacant. No dic que no n'hi haguera, de pallisses. Això és possible. Però la causa de la mort va ser el reuma, de la humitat. I els nervis, que també hi compten. A la fi van sobreseure la causa, però havien passat tants anys! Saps què són cinc anys de presidi? I quin presidi! No, a mi no me l'haurien deixat veure. Només ta mare. La família directa. Hi va haver companys que ho van intentar, i res. Els últims temps deixaven passar menjar. I algun periòdic. Ell sabia que per vosaltres no havia de patir, que La Benèfica se n'ocuparia. La Benèfica l'havíem fundada per ajudar els processats per la Revolució del Petroli. Jo, els primers temps, n'havia estat tresorer, fins que em va agafar la feridura i no em vaig poder valdre. Sé que ta mare va tindre un disgust quan ell va faltar, perquè reclamava de La Benèfica el mateix ajut que en vida d'ell. Jo no sé si era més justa una cosa que l'altra, perquè aleshores ja no hi tenia res a veure, però els homes tornaven a estar a casa i ja no calia. Això sí, Vicenta era un cas diferent. Els companys, però, li van buscar faena. No va ser fàcil. Van haver de respondre per ella... Ja saps com és la gent. Morir a presidi! I que quede ben clar que La Benèfica va escriure a la reina, per ta mare. Per renegar la memòria del pobre Pepet de l'Olla. Perquè, jurídicament, tan sobreseguda estava la seua causa com la dels altres. Però ell havia mort a la presó, i això és com un malefici.

—Però el pare no era anarquista...

—Que no era anarquista ton pare? Potser no estava afiliat a la Comissió Federal de la AIT. Potser no tenia un carnet. Potser no cridava «Ni Déu, ni pàtria», ni deia «em cague en Déu» cada vegada que obria la boca. Però, mira, a Alcoi no es pot ser obrer i no ser anarquista. O bé un és ric, o bé anarquista. I si un és obrer i no és anarquista, és que té l'esperit de ric, de llepaculs de l'amo, i renega de la seua condició, que és la pitjor cosa que es pot fer.

»A ton pare la política no el matava, però tenia un fi sentit de la justícia. I si veia alguna cosa mal feta, era dels d'actuar a colp calent.

—La mare diu que ell no el va matar, al Pelletes.

—Estic segur que això és cert. I també, coneixent-lo, comprenc molt bé que fóra dels primers que van entrar a l'alcaldia. Era així. I pensa que Baldomer, el de la fusta, va caure al costat d'ell. Jo ara encara em pregunte què pretenien els municipals que Pelletes havia armat i havia situat al campanar de Santa Maria. Per què van disparar contra la multitud? O no van ser ells? Són fets que no s'aclariran mai.

—Vostè creu que si no hagueren matat Baldomer, Pelletes s'hauria salvat?

—Això no. Mai. Pelletes era home mort. No es pot fer el que ell va fer! Això no es fa. I menys a Alcoi.

—I en el juí...?

—En el juí no es va aclarir res de res. Van quedar com uns revoltosos. Engels va dir que era la pitjor manera de fer una revolució, però Engels no va estar a Alcoi el 73. Ara, el que sí que et puc assegurar és que si ton pare va ser dels primers que van entrar a l'alcaldia i, per tant, va ser sospitós, va ser perquè Baldomer va caure mort quasi als seus peus. Ell va disparar contra Pelletes? No ho sabrem mai, però jo em jugaria l'orella que no era home de tirs. Ni mai havia tingut cap arma, ni en va voler quan li pertocava a les Milícies. Ara: pensa el que ell va arribar a veure allà dins. Perquè el gran porc va disparar contra els obrers quan ja s'havia rendit. Ton pare era dels primers. No va morir de miracle. Qui va disparar el primer? No se sap. Tots el vam matar.

I, amb una veu molt fosca, va afegir baixet: «I el tornaríem a matar».

—Però diuen que era home d'esquerres. Que fins i tot era anarquista.

—Massa ric per a ser anarquista! Però hi simpatitzava, això sí. Els rics, però, ho porten dins: tota la vida per la república, pel federalisme, per la desamortització, contra les quintes... Però amb la vara de l'alcalde a les mans ens va trair a tots. I bé que l'havíem estimat. Perquè era un gran home. Això no ho pot negar ningú. [...]

Les vagues del juliol del 73 foren sonades. i La mare deia que hi havia deu mil obrers en vaga. L'avi Aracil, que devien ser uns set mil. Es veu que la mare i el pare havien anat a fer barricades, al Cantó Pinyó, i que després van anar a assetjar l'Ajuntament, com tants altres. Ella mateixa els havia vistos. No recordava en absolut quan van tirar petroli a les cases del voltant de l'Ajuntament i hi van botar foc, per a fer eixir l'alcalde Albors, Pelletes.

—Per què li deien Pelletes?

—Quan va prendre la comunió, Albors, com feien molts, va anar vestit de milicià, amb els pantalons de pell. I jugant, els va refregar per terra i van fer pelletes. D'això ve el malnom. Això dels malnoms va així, comencen a un a dir-li una cosa i esguita fins els néts.

—Jo me'n recorde... que... Perquè m'havia escapat de casa, i m'havia enfilat a una reixa. I vaig veure les dones...

Júlia s'havia posat roja i es mirava la falda, confosa. Tenia massa ganes de saber, però, i no es va parar. Rafelet fullejava El Diluvio, la terrible revista subtitulada Semanario de Rayos y Truenos. Li agradava veure la promesa tan engrescada amb el pare, però la vesprada del diumenge fugia com fum de candela i la casa li queia damunt. La mare faenejava a la cuina.

—Sí, xica, sí. Les dones. Saps una cosa que és més veritat que cap altra cosa del món? Les dones són més fortes i més valentes que els homes. Això ho pots posar de bandera. No cal dir que cap home no ho diria, però un vell impedit com jo pot dir la veritat. La Revolució del Petroli la van fer les dones. I Pelletes, si no el van matar elles, sí que el van esquarterar. Li van tallar el pardal, sí, xica, sí, li'l van tallar, i el van passejar per tot Alcoi.