Però tenim pressa per entrar a la plaça de Sant Bernat...
Aquesta és una plaça allargassada que ens menarà fins a l'entrada del monestir. Està presidida per una monumental font de pedra del segle xuiii, dedicada a sant Bernat Calbó. Aquest, amic de Jaume I, regí el monestir entre el 1226 i el 1233, quan fou proclamat bisbe de Vic i obtingué importants donacions de la noblesa catalana. Al tombant de la plaça hi ha els edificis, la majoria amb façana esgrafiada, que donaven sopluig a les dignitats del monestir i als monjos jubilats, avui convertits en habitatges particulars. Una breu introducció de la mà de Josep Maria Espinàs ens durà davant de la font monumental presidida per una imatge del sant. Una prosa de Josep Santesmases li donarà vida. Després, encara, hi podem llegir poemes d'Alexandre Plana (Lleida, 1889 – Banyuls de la Marenda, 1940), Josep Maria López-Picó (Barcelona, 1886 – 1959) i Lluís Badia i Torras (Callús, 1920 – Navàs, 1998) que ens parlen de l'indret i la seva màgia.
Però tenim pressa per entrar a la plaça de Sant Bernat, àmplia, de forma allargada fins a la façana de l'església, i els costats amb dos rengles de cases, que deuen ser d'acabament del segle XVIII. No són cases iguals, però l'harmonia és perfecta. Originàriament eren dependències del monestir, i m'imagino que hi vivia gent d'oficis, carreters, boters, pagesos que els monjos necessitaven. És un dels espais tancats més bonics, més coherents que conec. Al mig de la plaça hi ha una font amb la figura de sant Bernat Calbó.
