Així que travesseu el llindar...


Autor:Gaziel
Obra:Sant Feliu de la Costa Brava (p. 336-337)
Indret:Cementiri

testing image

Així que travesseu el llindar, us corprèn la bellesa d'una avinguda flanquejada de xifrers enormes, enmig d'un espai tancat de nínxols pels quatre costats. Recinte primer del cementiri, de bon tros el millor, inaugurat, com he dit, en 1834. Sembla un gran clos solitari, ple de llum i de pau, amb un bon passeig enmig, el dels xifrers, sembrat de sorra fina, uns bancs per a asseure's, uns jocs de clarors i d'ombres, sense la més lleu remor. Una població a l'entorn, muda i invisible, té tancades totes les casetes, i hi ha un fons de muntanyes per damunt de les teulades que no treuen fum. Immediatament —si no sou mesell— us sentiu guanyat per la serena i reposadora acollida que us fa aquest poble tan callat, desconegut i discret.

Els xifrers, són tanmateix dels que se'n veuen pocs, alts i tofuts, immòbils. A mà dreta, n'hi ha una renglera de nou; i a mà esquerra, una de vuit, amb un de petit, plantat no fa gaire —perquè el mal dels grossos és que són patriarques massa carregats d'anys. Darrera el sisè de la renglera de la dreta n'hi ha un altre de magnífic, però esbarriat, com un veterà que deserta; i fora de la renglera de l'esquerra també n'hi ha dos més, igualment fugitius. Entre aquesta avinguda central, que fa un gran efecte, i les cases dels morts (blocs de nínxols, com miniatures de les cases on avui s'agombolen els vivents), s'estenen a banda i banda dues peces de terra —que seria bona per a fangar si ja no l'haguessin fangada, anys i més anys, els fangadors de les sepultures per als pobres. És la terra del comú.