Per acabar la curta sèrie de botigues...


Autor:Gaziel

testing image

Per acabar la curta sèrie de botigues immòbils, transmeses de pares a fills per una civilització fonamentalment estàtica, que jo encara vaig fruir en la meva infantesa, només parlaré d'una altra que n'hi havia també a Sant Feliu, i era una barreja, avui increïble, de barber-sagnador-arrencaqueixals-i-herbolari, i encara alguna cosa més, i estava establerta en una cofurna fosca i perfumada. Abans de tombar el cantó del carrer estret on s'obria la seva porta, les aromes que es desprenien d'aquella botiga balsàmica us embolcallaven d'essències silvestres i medicinals. No tenia més que un mig aparador encongit; però s'hi amuntegaven una pila de saquets ventruts, amb herbes remeieres, collides a bosc, que guarien tots els mals de la humanitat senzilla; i enmig hi destacava un enorme bocal de sangoneres vives, que de vegades semblaven a punt d'esclatar, de tan inflades i lluents, i de vegades penjaven de la paret interior del vidre, arrugades i pansides, com pelleringues mortes. Els minyons de la vila passàvem llargues estones contemplant-les; i és per això, segurament, que encara recordo al peu de la lletra el poètic cartell, penjat damunt el bocal, que idealitzava als nostres ulls, misteriosament, les fastigoses bestioles. Deia així:

 

Cual barómetro animado,

de experimental doctrina

la sanguijuela adivina

de la atmósfera el estado.

 

El crèdit que tenien a tota la vila, com a instrument meteorològic, aquelles humils xucladores de sang, era tan gran, que si s'espatllava el frare de cartó pintat, que a totes les cases servia d'higròmetre, o el seu pronòstic era massa indecís, perquè no abaixava prou el braç o no acabava de posar-se la caputxa, les persones grans ens manaven: «Vés a veure què diuen les sangoneres.»