Alguns vespres feiners...


Obra:El mateix vell amor (p. 100-101)

testing image

Alguns vespres feiners, l'avi el duia al casino dels nois. S'hi mostrava complagut. Sabia que allà el convidarien a menjar alguna presa de xocolata i li donarien fitxes de dòmino perquè fes castells. Els homes de la Constància eren més xerraires i divertits que els del casino dels senyors, el cridaven a taula, se'l posaven a la falda i li feien beure algun traguinyol de cafè batejat amb conyac, fins que l'avi deia prou.

—La teua mare mos picarà la cresta —deia referint-se a la jove Carlota.

—Méz, avi —demanava ell.

Aleshores, la ingenuïtat de l'Agustí no detectava encara quina diferència d'origen ni de classe hi havia entre aquells homes i els del casino dels senyors, però la intuïa en aquelles cares rialleres, a les camises bastes de punys ratats amb què havien treballat tot el dia. L'observava quan veia com jugaven a la manilla, deixaven anar renecs i acudits que proferien en veu alta o reien sotragant les espatlles després d'escurar el got de carajillo.

D'aquells records, en tenia una memòria estranya; d'una banda podia visualitzar perfectament els moviments de les mans d'aquells homes: mans depredadores que li feien escrúpol, mans despullades que treien el cap i desapareixien com si juguessin a cuit i amagar; de l'altra, llevat de la cara d'alguns d'ells, poca cosa més en tenia present.

L'avi patern li havia llegat el seu nom, un nom que arrossegava la rèmora d'una història de disputes entre el convent de frares i la ciutat.

Del passat, la població havia conservat memòria del convent benedictí, que es va guanyar mala fama per l'avidesa dels monjos. En temps llunyans, la ciutat s'havia sentit escanyada amb la paga del delme. En canvi, dels monjos del convent de Sant Agustí, que també havien viscut a la població, no se'n tenia mal record. Segurament per aquesta raó, el costum onomàstic popular s'havia decantat mes pel nom d'Agustí que pel de Benet.