Som de nou a Sant Feliu. Plovisqueja.



testing image

S. F. de Guíxols, 4 d'agost [1985]

 

Som de nou a Sant Feliu. Plovisqueja. Aquest matí, he reprès les tertúlies a la biblioteca de casa, davant del jardí, amb en Joan Torrent i en Lluís Esteva. Hem parlat de la història de Sant Feliu, del primer poblat ibèric, de les muralles medievals que s'aixecaven a l'avui Rambla Vidal, de la fixació dels termes que, segons l'Esteva, van quedar definitivament fixats el 1354, dels carnavals... Després, al mercat, amb la Maria. Molta gent: turistes decebuts pel temps, curiosos vestits de festa major, els habituals que compren i venen, la tropa acolorida dels firaires. A la nit, focs artificials, a la platja, ocupada per una multitud mig nua i amb la pell rebentada pel sol. Quan un ha de descriure la naturalesa, sol utilitzar, per fer-se entendre, referents artificials. I, al contrari, quan ha de descriure formes artificials, ha de recórrer a la naturalesa. Els focs, malgrat que, cada any, ens sorprenen, són sempre els mateixos. Espigues que pugen cel amunt fins que, com una magrana, esclaten formant estrelles. O badant-se com enormes palmeres, que deixen caure les branques fins que es fonen abans d'arribar al mar. El contrapunt entre el cor de veus que vénen de l'escullera i el de les veus que vénen de Sant Elm. O que s'arrosseguen fregant el mar. A vegades, les figures projectades contra el firmament semblen un gravat prerafaelita. D'altres, sobretot les que s'arrosseguen, deixen flotant unes masses de fum fosforescent que s'inflen i es desinflen com en un muntatge wagnerià.