Els carrers i les places de Sant Feliu...


Autor:Gaziel
Obra:Sant Feliu de la Costa Brava (p. 230-231)

testing image

Els carrers i les places de Sant Feliu i no tenen gairebé res de remarcable. Es dóna, però, en alguns d'ells, els més alts i humils, justament, els que més s'enfilen pels turons de la tanca guixolenca, un aire desconcertant, que el foraster no coneix i els mateixos ganxons no en fan cabal, tot i tenir un caire extraordinari. I és que els carrers costeruts de Sant Feliu, perpendiculars a la ribera de mar, torrenteres naturals obertes en la mateixa closca de la seva petxina, tenen també un encant únic, com el del gran passeig a vora l'aigua, però amagat i a penes sabut de ningú, de tan humil com és, i que sobta, com una mena de transfiguració insospitada.

La cosa s'esdevé així. Aneu pujant a poc a poc els vells carrers que foren recs, encara conservats, en gran part, tal com eren a les acaballes del segle XIX. Les casetes, a banda i banda, són baixes, generalment d'un sol pis, amb teulades de molsa torrada, de color d'or vell. Als baixos, sol haver-hi, sense rètols, aparadors ni mostres, senzills obradors domèstics on treballen el suro, algun cisteller, un minúscul salí d'anxova, un espardenyer de pagesia o una flairosa botiga de bacallà sec, que té un verdum o una cardina engabiats al muntant de la porta. A mesura que aneu pujant, sentiu, sense adonar-vos-en bé, que la mar va quedant molt lluny, molt enrere, mentre veieu que l'aire del carrer solitari es va emplenant d'un silenci enrarit i una llum com d'altura. I ve un moment que, de sobte, com si us desvetlléssiu —talment ho fa el viatger que s'encodorm, i després es desperta a mil llegües del punt de partida—, us sentiu transportat en un altre món. Alceu la testa, obriu ben bé els ulls, esguardeu entorn, i, en efecte, veieu que damunt un carrer transversal, que termina amb una forta pujada, com si anés a perdre's en l'aire, i s'anomena del Sol o de la Lluna, se us apareixen unes muntanyasses enormes, grises, plenes de boscúria fosca i espessa, tan a prop com si amenacessin esclafar les casetes humils que al darrera tenen un hort com un mocador d'herbes, ple de sol i de quietud.[...]

Però, si llavors tombeu el cap enrere, un xic només, per posar en clar d'on veniu realment, descobriu a migjorn, al fons mateix del carrer costerut, el dolç i ample somriure de la mar, com una cortina blava i fresca penjada a assecar a la ratlla de l'horitzó, per damunt de les teulades molsoses. I així és com descobriu un altre dels encisos capitals de Sant Feliu: el de ser ensems, com cap altra població, mar i selva.