Les aigües del riu...


Municipi:Ascó

testing image

Les aigües del riu i les vides dels homes sempre són diferents. En canvi, tots el pobles de les ribes comparteixen el mite de les terres fèrtils i el terror col·lectiu a la riuada. Però el pitjor dels al·luvions no és el de l'aigua sinó el del temps. La vila d'Ocàs s'emmirallava en el corrent de l'Ebre. Enfront s'alçava la serralada del Montsant com el teló de fons d'un escenari colossal. Les carenes del nord, a penes esquitxades per escassos matolls de farigoles, barraven la vista als àrids deserts dels Monegres. I al sud tancava la depressió l'embolcall majestuós del pas de l'Ase. Ramonet i l'Albert contemplaven la revinguda del 1982 des del pedrís de cal Rambler. Les teulades de la vila semblaven escalinates que descendien cap a la vora del riu. El soroll del corrent retrunyia pels carrerons més baixos de la vila i martellejava el cervell dels joves. Amb la mirada s'aferraven a l'embarcador, retallat damunt la pàtina del riu per la lluminositat trèmula del crepuscle. Allí la barca, convertida en l'ànima del poble, lliurava l'últim combat per la supervivència. Les imatges d'aquella crònica recobraven vivacitat en llurs consciències sotragades pels fets que sentenciaren el poble. La crescuda els captivava els sentits, i els pensaments de Ramonet Calafat s'endinsaren en l'univers del record. Els aiguats de l'Ebre eren els punts de referència on podien rastrejar-se els fets més importants de la vila i les etapes de la seva existència: el seu naixement, la mort dels pares... Ara sabia que aquella riuada de l'octubre de 1982 assenyalava la fi d'una època per a la història del poble. Quatre anys enrere, en tornar del viatge, va trobar-ho tot canviat, sobretot la part baixa del poble, la zona de la carretera. En l'atmosfera d'Ocàs es respirava un aire nou. Hi havia quelcom suspès en el cel de la vila, en l'ambient i en el caràcter de la gent que els feia diferents. L'Albert Rambler va escriure-li algunes cartes posant-lo al corrent, però quan arribà a la vila el pont era gairebé acabat, i els treballs de construcció de la fàbrica de xocolata, en plena efervescència. Poc temps després tothom va saber que la «xocolatera», en realitat, era una central nuclear. Aquest fet convulsionà el poble. A Ramonet i al seu amic, però, els afectà més saber que aquell engany el descobrí Joan Veritat. Ocàs va veure's literalment envaït per una allau de treballadors de la nuclear que ocuparen la zona de la carretera. Nit i dia hi pul·lulava gent de tota mena: jugadors, encofradors, enginyers americans, traficants, sindicalistes, guàrdies civils, carrilanos... Només la part alta de vila romangué intacta. Els dies de festa o en determinades cerimònies religioses, els vilatans retrobaven la identitat perduda en el tràfec quotidià.