testing image

Sponsae meae

 

Quan seré un pobre mort, abandoneu mon cos

en aquella garriga i vora la figuera,

que bressarà la nit amb sa remor lleugera,

lluint a cada fulla l'estel pietadós.

 

Quan seré un pobre mort, deixeu a l'abandó,

estepa i romaní sobre la terra amiga,

i que ragi la font en aquella garriga,

abrigant sa mirada, sensible a la fredor.

 

Girarà sense fressa una ombra de fullatge.

En la serenitat de la vessant salvatge,

vindran a esquellejar les cabres del matí.

 

I si vas, mon esposa, a la soledat clara,

no passis pena, no, que hi seré viu com ara.

La figuera i la font hi parlaran per mi.