A Gràcia dels carrerons estrets...


Comarca:Ripollès

testing image

A Gràcia dels carrerons estrets, la canalla jugava al carrer, amb més sort que els nens de pis. Però a l'estiu, i des dels set anys tocàvem la glòria a La Corba. No fa massa temps que se'm va escapar una mena d'heretgia recordant-la amb la cosina Teresa. Si el cel, li deia, s'assembla ni que sigui una mica a La Corba, ja val la pena d'anar-hi. Encara avui en podeu veure les tribunes modernistes uns cinc quilòmetres abans de Ribes de Freser. Ep, corrector. Ací el Fabra la catxa, no escriguis Fresser amb dues s. La paraula no ve de fressa soroll, sinó dels arenys on les truites hi fresen (freguen) a la posta dels ous.

La Corba és a tocar la carretera, a l'altra banda hi havia un parc amb campet de futbol, molts de verns i espais per fer-hi carreres d'atletisme. No us penseu, les mares ens tenien rigorosament prohibit de passar la carretera i la pena major venia de si queies al Freser, et ficarien al llit. Aquelles lleis maternes eren com les d'ara al consejo de ministros. Passàvem la carretera a gratcient i no sé quants de cops vaig remullar-me, però sé quantes vegades em varen ficar al llit. Mai.

A la Corba fèiem collada, hi manaven els més grans i els xics jugàvem a pilota amb ells i no ens planyien pas. La pilota se'ns enduia bona part de la tarda. Pel demés, si no ho heu viscut ni us podeu imaginar tant com dóna un riu per jugar-hi. A passeres, saltant d'una riba a l'altra pels rocs arrodonits, pescant peixets amb les mans, parant paranys als barbs més grossos amb una galleda. I bastint ports per als barquets d'escorça de pi; encara em sento les mans tallant aquella flonjor de l'escorça amb un ganivet. Ultra els jocs atlètics, amb el disc fet d'una lleixa plana i arrodonida del riu, fèiem carreres de motos. La moto era una branca d'arbre amb una llauna rodona fent de far. I res més. El soroll del motor el fèiem nosaltres.

Ja més granats teníem el torrent. Es donava rondinant al Freser però, torrent amunt, s'esmunyia per entre dues roques que passàvem cama ací cama allà. Les cascades hi eren a filera, l'una llisa, l'altra amb la molsa verdejant. Fins que vam descobrir el Cingle de la Garganta, l'aigua despenjant-se potser més de vint metres després de passar per sota d'un arc natural. Em sembla que ara hi fan una cosa que en diuen ràfting.

Encara a major glòria, fèiem teatre. La gent gran, totes mares o ties, ens aplaudien fins i tot quan la Nàdia del Miquel Strogoff ens va sortir tartamuda, o quan el Colom, tot just rumiant-se l'aventura es va trobar amb el Rodrigo de Triana cridant "Tierra"! Però l'èxit clamorós fou La Nocturna, ni més ni menys que una òpera de la qual érem autors. Hi sortia un lladre "de puñal en el cinturón", un príncep Cucufate vestit de gala finalment occit pel lladre, i un cavaller, servidor de vostès, sense d'altre paper que acabar la tragèdia occint el lladre cantant a esgarrips "Muere perro".

Plego, que no acabaria mai. Acabo rumiant-m'ho sobre les penes de la benvolguda Ília. Nosaltres estàvem de sort, no teníem televisor, ni ordinador, ni molt menys joguines de plàstic amb vaixells que només cal muntar. Hem progressat. Deu ser cert, però jo encara revisc estones a La Corba, com esteu veient. Si no tinc més remei hi passo pel davant però de llarg. Ja no hi ha parc ni verns ni campet de futbol. No vull que se m'hi malmetin els records de jovenàs".