El gorg Estelat


Obra:Obra poètica (p. 66-72)
Municipi:Noedes
Comarca:Conflent

testing image

El gorg Estelat

 

Matinada

 

Ai! frescor de la muntanya,

perla fina i clar safir;

de l'estany ix una fada

dins la boira del matí.

Quan desfà sa cabellera,

dels cabells que són d'or fi

mil estels s'esparpellegen

en el gorg color de lli.

Més d'amunt, cau l'amenaça:

-«Guarda al front un estel d'or,

ja saps que el geni de Madres

d'aqueix gorg vetlla el tresor.

Si l'estel no t'assenyala

prop de tu vindrà l'amor,

t'atraurà sa veu manyaga,

tem, llavors, la gran dissort.»

-«Calla, doncs, paraula vana,

que la força aquí no val,

malgrat el conjur de l'ombra,

munta el sol, com un fanal.»

 

Matí

 

L'Estelclara és capriciosa;

diu son riure: -«I si me plau,

de semblar una pastora?»

I la fada ix del gorg blau.

De l'amor, poc que s'esglaia,

desconeix el seu encís

i el desig que porta en ella...

L'Estelclara és un somrís;

i sols vol córrer, lleugera,

pels voltants de l'Estelat.

Del seu cos degoten perles,

és un lliri tot nevat;

ja floreix la blanca sorra

en llençar l'últim estel,

i jugant dins la pineda,

d'esmaragda es llesta el vel.

Del gorg un rec anguileja

i la fada el seguirà;

entre els pins la claror baixa,

de muntanya fins al pla.

Els gavets són toies roses,

la muntanya és un jardí,

perdurable primavera,

dolç encís que apar sens fi.

Tot a vora del gorg Negre

els pastors ara han pujat,

el tritlleig de les esquelles

marca més la soledat.

Tot baixant a la Solana

on se sent més la calor,

sembla un gra de la roureda

tant refresca l'abajó.

I ve l'hora més tranquil·la

a la font del Pla d'Avall,

la carlina és espompida

i s'amaga el perdigall.

És migdia, a la muntanya

s'esbadella tota flor,

el gos vetlla, el ramat calma,

sota el pi dorm el pastor.

Passa el vel de l'Estelclara

com l'oreig o el somni lleu

ningú sap, a la muntanya,

si somnia o si la veu.

 

Tarda

 

Entre tarda en la boscúria

llisen ales de frescor,

quan la fada en son reialme

sembla vetllar cada flor.

Aquell dia l'ha sorpresa

un cant dolç i mai sentit,

o musica pura i tendra...

Quina flor s'haurà espellit?

El que fa sonar la flauta

és un jove pastoret,

sols d'avui és a muntanya

amb el gos i el sarronet.

Mentre guarda les ovelles

ell se bressa l'enyorer,

que el record de la promesa

amb sa flauta l'entreté.

És vora del rec de plata,

té els ulls com blaus mirallets,

quan s'acosta l'Estelclara

entre toies de gavets.

I s'atura, embadalida,

se n'adona, ai, el pastor,

ne descuida la musica...

I què deia la cançó?

D'una jove de Noedes,

que senzill era l'amor!

quan la bella inconeguda

d'un esguard li roba el cor.

 

Capvespre

 

Tot amunt, com una daina,

ella fuig, no sap per què,

ell segueix entre la rama,

no valdria ara cap fre.

Prop del gorg la fada arriba,

creu que és lluny el pastoret;

si tremola i si sospira,

els ulls blaus què li han fet?

Quan dins l'aigua s'emmiralla

tot l'estany és ple de llum;

i per què té la muntanya

més colors i més perfum?

No s'adona que ell s'acosta,

somniosa es lleva els vels,

i en els ulls del jove troba

el seu gorg i els seus estels.

Llavi roig, gerds de muntanya,

llavi fresc com l'abajó,

llavi fresc i bes que crema,

raig de sol, font i brandó.

 

Nit

 

Ai! quin vent més fort s'aixeca,

la pineda ha tremolat,

arrufat d'esgarrifança

se remou tot l'Estelat.

I la sorra arremolina,

pedres cauen del cimal,

núvols negres s'apiloten

se desfoga el temporal.

Allí dalt del munt de Madres

els dimonis fan sarau,

trontollada, la muntanya

sembla caure en un timbau.

Espantosa, una veu trona

contra dels enamorats,

que del geni diu la venja,

i s'estrenyen corglaçats.

-«Has perdut el teu reialme,

Estelclara, m'has ofès,

en el gorg, vés, presonera,

no en podràs eixir mai més»-

-«Fuig amb mi, fugim aimada»-

No es defuig mai la dissort,

de sobtat els desapara

del llampec l'espasa d'or.

En el llac cau l'Encantada,

i el pastor, desesperat,

llavors fuig com cosa boja

cap al bosc enlluernat.

L'ira desencadenada

fins al pla l'ha perseguit.

Poc a poc tot s'apaivaga

amb l'estesa de la nit.

 

Serenitat

 

Tot clareja i la muntanya

apar nova al sol ixent,

prop del gorg on dorm la fada

aire és pur i transparent.

Sols els pins ferits a terra,

fan memòria de l'espant,

sols els pins... i la dolença

que d'un cor va regantant.

El que fa plorar la flauta

és un jove pastoret,

que té el cor ple de recança

i un mirar trist i distret.

Dels estels de l'Encantada

el gorg sempre és estelat,

dins la pau de la muntanya

es guarda el somni daurat.