Lloances d'una altra amiga


Autor:Anònim
Obra:Cançoner de Ripoll (p. 75-79)
Municipi:Ripoll
Comarca:Ripollès

testing image

XII

 

Lloances d'una altra amiga


Si pogués lloar la flor

del jovent i el seu honor,

lloaria Guiliberga,

que és la flor de tot el regne.

 

La lloança m'és permesa,

perquè ella venç en bellesa

les dees celestials

tal com venç les terrenals.

 

Jo, per tant, la lloaré

i d'ella més cantaré

que d'una nimfa: la dea

m'ho mana així, Citerea.

 

¿Què en diré, de l'ascendència?

No caldrà, és una evidència;

és evident, i ho sabeu,

però diré el que ignoreu.

 

Sobre tot el que esplendeix

el seu cabell refulgeix,

i venç el safrà en olor,

com venç la mirra i l'amom.

 

Tant llampurna el seu posat,

que de la perla l'esclat

supera; i el sol domina

la blancor que la il·lumina.

 

Car el sol manta vegada

no ens regala sa llampada;

però el seu front divinal

sempre refulgeix igual.

 

El globus dels ulls ardent

dels àngels la llum fulgent

palesa, i alhora atesta

que aquesta noia és celeste.

 

Nas, ventre, llavis i dents

semblen tan preexcel·lents,

que a l'amor mouen l'anhel

dels homes i els déus del cel.

 

Té un coll de bella factura

que brilla més que neu pura;

blancs com la neu té ella els pits,

¿que no són durs i petits?

 

Mans i peus i cada cama

del cos conserven la trama;

no hi ha cap abillament

que li valgui d'ornament.

 

Que la vesta és més soberga

per l'encant de Guiliberga

dirà el qui sigui assenyat;

no ho negarà l'insensat.

 

Que visqui, doncs, feliçment

com el fènix sempitern;

mes que visqués jo voldria,

que visqués i em fos amiga.