Així que un hi entra en aquell claustre...


Obra:Obres completes 1 [Maragall] (p. 703 i 704)
Comarca:Ripollès

testing image

Així que un hi entra en aquell claustre, sembla que s'enfonsi segles endarrere. Dins d'aquells murs rònecs, turmentats d'obertures tornades a tapar  i ja inexplicables, la llum hi és estranya i diferent.

Un entra allí, i, tot plegat, ho sent tot lluny. Les campanes, que són gairebé al damunt mateix tenen un so ofegat que sembla que toquin qui sap a on. Els crits de la quitxalla, que juga allà fora mateix a la plaça, també s'allunyen. Les orelles xiulen com quan fa molta quietud. I es sent una fredor estranya i un entorpiment de tot.

I, al mig, les vuit arcadetes menjades i arrodonides per les pluges i els vents de tants cents anys; els capitells amb aquells entortolligaments de pedra consumida. Ara, a dins, hi han plantat un jardinet molt trist. El tell del centre ja s'ha mort i assecat de seguida.

I pensar que allí dins hi ha la llegenda del comte l'Arnau; que aquell era el claustre de les monges que diu que ell anava a veure per una mina que deu ésser per allà sota... I més, sentir-se a fora tot rodejat de muntanyes altes... Tot plegat, fa una cosa!

Una tarda que m'hi estava allí assegut en el pedrís sota els arcs, va entrar l'agutzil del poble amb una regadora, i des d'una espècie de galeria que hi ha a dalt va començar a regar els arbustos fent-los com una pluja de misericòrdia. Jo li vaig fer preguntes sobre l'edifici, i em va dir que... ui! havia servit per moltes coses: hospital quartel, cort pel bestiar. I m'anava senyalant: Aquí la comuna dels soldats... Per allà corrien els porcs... A mi la llegenda se m'anava entelant, enfonsant endins, endins de segles d'abandonament i de brutícia.

Emperò, aquell era encara el claustre de les monges, tan petit. En aquell temps tot devia ser així, encofurnat, baix; tot devien ser amagatalls; em volia afigurar una d'aquelles monges de mil anys endarrere (qui sap com devien anar vestides?) passant amb naturalitat pel claustre. I el comte Arnau, que gros devia semblar allà dins, quan hi entrava! Com devia ésser?

Ve't aquí que em veig a davant a un noi del poble que li diem l'Agustí. És un xicot beneit que mentres sóc allà dalt no em deixa mai de petja: de tant en tant li dono cèntims (ssèntims, que diu ell, amb l'aigua a la boca), i sempre me'l trobo al davant, brut com una guilla, esparracat de dalt a baix, amb un cap de cabells polsosos, i sempre amb un sac al coll.

—Qué hi dus en aquest sac, Agustí?

—Herba! -diu ell triomfalment. [...]

 

Mentrestant l'agutzil entrava i sortia amb la regadora, fent viatges per arruixar des de dalt les plantes tristes del claustret.

—I escolteu - li vaig dir una de les vegades que sortia-: ¿Que ja no es canta per aquí la cançó del comte l'Arnau? Que no hi ha cap rondalla?

Ell va mig riure toscament, així com per mostrar-se superior, ell i el poble, a aquestes falòrnies (allò, d'ençà que hi va el tren i hi ha una fàbrica, es va tornant com un raval de Barcelona), i diu:

— Ah! Sap qui ho sabia això? El vell Fajula que va morir aquest hivern. Aquell en cantava de vegades de coses d'aquestes; però ara ja és mort i tot això s'ha acabat.

I torna a sortir tot trempat amb la regadora, deixant-me sol amb l'Agustí.

"S'ha mort el vell Fajula, i ara tot això ja s'ha acabat!"  No sé, em va deixar fred.

L'Agustí, dret al davant meu, amb el sac al coll, em mirava tot seriós. Jo que refent-me, li dic així per riure:

—¿Oi que no, Agustí, que no s'ha acabat tot això...?

I ell, dòcil, s'engresca i crida amb cantarella feréstega:

— No... se... nyor!

No sé com ho va dir que cap endins dels seus ulls esgarriats hi vaig veure una reculada de segles espantosa.