Recordo prou bé que...


Obra:Del meu poble, encara (p. 27-28)
Comarca:Ripollès

testing image

Recordo prou bé que, a la recreació del meu primer dia d'escola, em vaig escapar a casa. No era difícil l'escapada, perquè l'esbarjo entre classe i classe, el teníem a la plaça de l'Abadia —aleshores se'n deia «el Corral»—, al davant mateix del vell casalici que servia d'escola. Plaça espaiosa aptíssima perquè els vailets hi brinquéssim, juguéssim, i ens hi encalcéssim. La mare quedà admirada en veure'm arribar a mitja tarda —devien ser les quatre, l'hora del pa i xocolata del berenar—; la tasca escolar no acabava fins a les sis o les set. No sé quina excusa li vaig donar. El fet és que, a l'infant enyoradís que jo era, aquell temps, des de l'entrada a l'estudi —així anomenàvem l'escola— se li feia llarguíssim, sobretot pel fet de patir, per primer cop, l'absència i la separació de la mare.

Els plàtans de la plaça anaven bé no sols perquè li treien la monotonia d'una amplària deserta, sinó perquè ens servien també per a jugar als quatre cantons, espaiats en rectangles com eren, i per fer d'amagatall amb llur tronc, ja robust. Ara, quan els torno a veure, ferms encara i al seu lloc, fora d'algunes pèrdues lamentables i no justificades, sento en llurs branques l'estremiment d'aquelles enyorances d'infant. Llurs fulles ens servien a la tardor per a alguna classe de joc, no recordo prou quin era. I si bé no excitaven la meva fantasia amb l'evocació d'una pota de cavall amb ferradura com els peduncles de les dels castanyers d'Índia del Passeig, feien, això no obstant, el seu paper, si més no perquè els xavals, en encalçar-nos, ens en servíssim com d'un ventall apallissador. De vegades, endutes amunt pels ràfecs tardorals, ens sentíem nàufrags de llur remolí i de la polseguera per on voleiaven.