Va pujar fins a la font de la plaça de l'Ajuntament...


Obra:El nas de Mussolini (p. 224 i 226-227)
Municipi:Camprodon
Comarca:Ripollès

testing image

Va pujar fins a la font de la plaça de l'Ajuntament a beure aigua. Estava glaçada, però li va permetre calmar una mica la gana. L'església era al costat. Va entrar-hi i va seure en un dels bancs. Li calia descansar. Hi havia poca claror. L'únic de bo que tenien les esglésies buides era aquella sensació de pau. Tres dones pregaven a la primera filera. Va esforçar-se per intuir què devia sentir-se, pregant, i si servia de res a qui ho feia. s'hi va fixar: cap de les tres no semblava esperar-ne gaire res. Va pensar en el seu pare i li va venir un rampell de vergonya aliena. L'havia avergonyida unes quantes vegades, al llarg del temps. En va recordar una de les primeres, cap a novembre de 1918. Tenia tretze anys i va acompanyar-lo a l'Ateneu Enciclopèdic Popular a escoltar la xerrada d'un rus bolxevic de pas per Barcelona. [...]

 

Ara, anys després, era ell, qui l'havia plantada. I en aquell moment, dins d'aquella església, tenia sentiments contradictoris respecte a son pare. No aconseguia enrabiar-s'hi. En el fons, estava sorpresa per tant de temps com havia aguantat al seu costat, allà dalt. I ara, en ella, hi guanyava la sensació de pèrdua, com si s'hagués mort.

El rector va veure-la de lluny. L'home va somriure. Finalment, aquella noia tan estrambòtica començava a fer bondat. Va acostar-se-li des l'altre cap de l'església.

—M'agrada veure-la a la casa el Senyor, Berta... Sembla preo­cupada. La puc ajudar?

—No sóc creient.

—Bé, no cal ser gaire espavilat per adonar-se'n. Està batejada?

—Sí, la meva mare sempre va ser una bona cristiana.

—Amb això ja en tinc prou. Què li passa?

—El meu pare s'ha mort.

Una dècima de segon després d'haver començat a dir-ho, va adonar-se que la casa del Senyor no li servia de res. I aquell home, encara menys. Va aixecar-se i se'n va anar. El va deixar amb un pam de nas.

Va continuar vagant pels carrers de Biribil, malencònica i famolenca, però, sobretot, molt desconcertada. I més que descon­certada, ofuscada, confosa pel fet de pensar en son pare com si fos mort i no l'hagués de veure mai mes.

Pel seu costat va passar el sabater. No la va saludar. Si s'hagués aturat a agrair-li que el dia abans li havia dut el nét fins a casa, potser li hauria comentat allò que estava pensant. Que a la vida passen coses molt rares.

També li devia diners, al sabater, però no gaires. El va cridar de mala manera i el va aturar. L'home, malcarat, va demanar-li què volia.

—Pagar —va fer ella, seca.

Va lliurar-li la quantitat del deute gairebé exacta. Va dir-li que es quedés amb el canvi i que moltes gràcies. L'home, sorprès, va ser incapaç de tancar la mà i els diners li van caure per terra.

—Mon pare s'ha mort —va dir-li amb menyspreu—. Però no penso pas vendre-li els seus botins de casament. Abans els fotré al riu.

El sabater se la va mirar com si fos boja mentre s'afanyava a recollir les monedes escampades per terra.

La Berta travessava Biribil com si trepitgés coto fluix. Va dirigir-se a l'Ajuntament. La bandera continuava penjant del balcó com si fos un dia de festa o de solemnitat.