Petita història familiar


Obra:Obra poètica (p. 151-154)
Municipi:Prada
Comarca:Conflent

testing image

Petita història familiar

 

Homenatge a Pompeu Fabra

 

Us he de confessar que aquestes coses

no fan massa bon dir.

Haver tingut

una infantesa pentinada

com un assolellat diumenge de gener,

dreta com aquells ciris

que portava a la Sang

si els exàmens rutllaven com calia,

no és un motiu d'orgull, ni d'ara fer-ne

un ostentós escarafall.

 

Però convé que ho sapigueu: mon pare,

ben plantat coronell d'infanteria,

manava molts soldats, i a una veu seva

tots marcaven el pas com si els haguessin

donada corda, i cap no se'n queixava.

El meu avi també era

coronell; emperò aquest de la guàrdia

civil, i, grassonet -algú diu que m'hi assemblo-,

empaitava pel camp els lladregots,

furgava pels vilatges

i les possessions, i, si s'esqueia,

collia els vagabunds

del camí, com si fossin margarides

-esbufegant i congestionat perquè era

una micoia curt d'alè-.

I encara el meu besavi,

que també havia estat,

coronell,

i a no sé quina

estranya auditoria condemnava

aquells que no pensaven com pertoca.

 

(Dins la butxaca en servo

els retrats,

tot de bigotis i medalles.

I -no us vull enganyar- quan de capvespre

els contemplo una estona,

tot sol, amb un somriure

picotejat d'agulles,

se m'encén en els ulls una llum tendra,

una llum -què hi farem!- plena de besos.)

 

Doncs heu de pensar i creure que el meu pare

i l'avi i el besavi

eren els àngels tutelars de la infantesa

que Déu o no sé qui volgué donar-me.

I me duien a fer voltes

pel Born o per la Riba, i els diumenges

i les festes colendes

m'empolainaven i m'assabentaven

de com cal que es comporti un bon minyó.

 

Ells m'ensenyaren el parlar de casa

(una casa amb reserva garantida

de seient confortable

a la llotja del cel),

i a menysprear aquells altres que parlaven

paraules del carrer, mots d'ala curta,

propis d'aquella gent que el pare comandava

i l'avi empresonava

i el besavi jutjava;

paraules sense polpa ni estatura,

que gens no em servirien

si m'arribava el cas

d'haver de manar tropa.

I se'n sortiren

fins a tal punt

(val a dir que nosaltres

teníem mitja cama forastera)

que no se'm coneixia gens l'accent.

Almenys així ho asseguraven

les monges que tenien

cura d'assaonar-me

aquella bona arrel tan dreturera.

I quan sonava

el meu nom polidíssim,

un nom de coronell: José María

Llompart y de la Peña,

dins la festa tan tova

de cotons i retòriques,

i jo m'alçava

part damunt de tothom

i em posaven el floc

color de cel,

les dones de ca nostra s'estremien

agombolant futurs d'aigües ben clares:

primero en español y en catecismo.

 

I tanmateix -mirau com són les coses-,

no sé què em va passar.

Va ser com si es trencassin les finestres

dins la vena que em va per la mà esquema,

o com si m'enrunassin

tots els castells els rius de les paraules.

Jo no sé com va ser, però es morien

el pare i l'avi i el besavi,

i jo ja no sabia si plorar-los

o obrir de bat a bat totes les portes

on les paraules del carrer trucaven.

Fou aleshores

quan les monges, prudents i condolgudes,

remenaren el cap, i a casa nostra

les dones encetaren un rosari

de sospirs de vellut.

 

Però fa estona,

molta estona, d'això; i a més no té

potser cap importància. A vegades,

dins el sarró de vagabund em sobta

un bocí del mirall que va trencar-se'm.

I no res més. Camino

camins de rodamón (amb una certa

por que l'avi m'empaiti) i les paraules

han madurat dins mi com una fruita.

Ara sóc d'elles i potser dels homes.

Perquè els mots que altre temps jo no sabia

m'han abocat al poble,

als difícils carrers de la ventada,

als indrets ablamats on he de viure

i qui sap si morir.