Les Goges


Obra:El teixit de la memòria (p. 1231-1232)
Municipi:Porqueres

testing image

Les Goges

 

Que les oques són millors guardianes que els gossos, jo no ho asseguraré. Encara que molta gent de pagès ho digui. Però sí que us confessaré que les oques del Corralot —a les Tunes—m'han fet deturar mes d'un cop.

— Oh, les oques de les Tunes...

— Què voleu dir?

— Res... A més, ja la coneixes tu, la llegenda de «les Goges»...

— Sí, pero les oques...

— Per sentir-ho a dir, les del Corralot estan com embruixades... Com si les Goges les haguessin encisat, convertint-les en sentinelles dels seus palaus abandonats; si és que ho són, d'abandonats...

— Només faltava això. Prou fantasia gira entorn de les balmes...

— És clar que tot són llegendes... Però, ¿hi has entrat, en llustrejar? Prova-ho, si les oques et deixen passar...

— Falòrnies..., però ben interessants, tanmateix. La versió exacta, la saben?

— Llegenda i exactitud... Jo conto la de les Goges tal com l'he sentit contar als vells que van ser-ho abans que jo. I la contaven així: «No us hi acostéssiu pas a les balmes de les Tunes. I vosaltres, jovent, encara menys... Mai més se n'ha sentit a cantar gall ni gallina de molts que —saberuts— van furetejar per les esquerdes...

Certament que donaria bo de veure les goges en ple festí, però no ho podríeu pas contar. Contenteu-vos amb les resplendors fugisseres, que les eures i els galzerans no acaben d'amagar. Potser sí que reeixiríeu a travessar les malles finíssimes dels filats invisibles que, a les boques de les balmes, elles solen parar. Però si això se us feia possible, «mai més de tots els maimessos» tornaríeu al nostre món. (No em feu dir ara, si hi sortiríeu perdent o guanyant...)

Perquè es té per cert que les balmes de les Tunes no són més que portes i passadissos, que porten als palaus subterranis d'uns sers encisadors, d'una bellesa inimaginable: «les Goges».

«Dones d'aigua» les anomenen en altres llocs que frueixen també de llur estatge. No s'erren massa, perquè no solament s'esplaien cantant i dansant en la profunditat lluminosa dels seus petris habitacles...

Quan el gall senyala la mitjanit —i és nit de lluna— les Goges surten de les seves tutes de meravella i, camps i boscos a través, corren, cavalcant el serení, fins a l'Estany. Mil danses, a quina més rara, es fan i es desfan sobre el mirall, sense que els peus incorporis que hi llisquen l'enterboleixin per un sol instant.

I el ballet al·lucinant —que alguns mortals juren haver admirat— va teixint sobre l'aigua i fins l'albada, l'espiral i l'arabesc d'una llegenda que —per lògica i per dissort— no és veritat.

Així i tot, guardeu-vos de furetejar per les esquerdes de les Tunes. Recordeu-ho, quan les oques del Corralot us surtin a l'encontre...»