Aplec a les Estunes
Aplec a les Estunes
L'auba despunta:
la flor que es bada,
l'au ja tornada
vers son xic niu,
nos diu que Pasqua,
ja n'és vinguda;
que ja ens saluda
l'ardent istiu.
Ja tots esperen
enmig de la plaça,
ja l'hora passa:
Nois, apretem!
Ja lo sol, daura
monts i llacunes;
a les Estunes
anem, anem!
Los aucells canten
dins la verneda,
davall de l'arbreda
raja la font;
los prats s'enjoien
de flor novella;
festa més bella
no hi és al món [...]
Ja el sol emmantellat per roja vesta,
s'enfonsa en Occident;
ja l'últim raig de llum, d'eix jorn de festa,
s'apaga dolçament.
Cerquem nostres companys, filles i esposa,
deixem Aplec i ball:
repòs du de la nit l'ombra confosa:
demà és jorn de treball.
Ell és la saba de la nostra vida,
la pau i ditxa de nostra llar;
en terres hermes ne treu florida,
i amb fe i constància, les fa granar
Per ell progressa l'art i ciència;
son pas transforma los monts i plans;
per ell és grata nostra existència;
per ell logren ser grans.
Ja centellegen
clares i belles,
randes d'estrelles
en lo cel blau;
ja amb lo jorn finen
plers i cantúries.
Monts i boscúries
resteu en pau.
Adéu Estunes,
niu d'aus cantores
on l'espai d'hores
és sempre breu.
A doll gosàrem
pler i alegria,
per tant bell dia
Mercès a Déu!
