El pou de glaç de Palol de Revardit


Obra:El pou de glaç (p. 95)
Indret:Pou de Gel

testing image

El pou de glaç de Palol de Revardit

 

Hi ha viatges la bellesa dels quals no ens és donat de conèixer, a les noves generacions. Imaginem-nos una nit d'estiu, d'aire quiet i calorós, en un indret com aquest. Dos homes, potser tres, remouen amb capteniment les pedres i, del fons del pou, n'emergeix un aire gèlid. El glaç, a les fosques, extrema la seva fragilitat, mentre les ignotes forces del bosc tesen un silenci enigmàtic. Aquest glaç anirà, sota les estrelles, en carros lents, amb tota certesa, cap a Girona, per abastir les necessitats dels ciutadans; o bé, si els nostres homes han aconseguit de fer créixer el seu negoci, cap a Itàlia: la neu de les nostres muntanyes apaivagarà la canícula de les belles estàtues. Imaginem la nit: no hi ha personatges shakespeareans desfermant amors i follies i jocs, perquè el bosc és discret i mediterrani.

Avui, al pou, s'hi accedeix per un camí, tocant a l'autovia que va de Banyoles a Girona, el mateix camí que porta al cementiri: un espai arquitectònic modern, lluny de la solemnitat de les antigues sepultures. Deixem el cotxe al servei dels morts i pugem a peu per un senderó amable lleugerament costerut. Ens endinsem entre matolls i alzines i despertem a una natura benigna que, de ben segur, hem compartit amb avantpassats prehistòrics. El lloc em fa pensar en un fet especial: el camí imposa el to del passeig, ens situa en un ambient, i ens prepara a la descoberta. I de cop, ens trobem en una clariana protegida pels arbres, un espai íntim que conté el túmul verdejat del pou segellat. Som a pocs metres de la carretera però estem protegits de la contemporaneïtat entre les fulles seques. Les activitats que van donar forma a l'indret es van deixar de fer vers el 1910. Empouar gel, de nit, fent-ne estibes entre la palla, es una feina d'insomnes. Queda ben poca cosa dels vells oficis, gairebé no hi ha catàlegs que ens els situïn. Les autopistes i la modernitat han preferit donar un altre relleu als mapes, ben diferent d'aquesta sina vegetal, immensa, que ofereix secretament allò que preserva. L'ofici de la poesia actua de manera semblant: té cura del llenguatge, en serva el sentit, encaua la memòria per a quan els éssers tindran set de coneixement. Mentrestant, els poetes i les poetes pitgen les paraules amb les mans, els donen forma, les doten d'un significat intens en els seus pous de tinta, tot esperant les necessitats futures. És un ofici antic, inútil, perquè les neveres industrials ja s'ocupen de fer agradable l'existència. Però qui sap si un dia caldrà tornar a la pacient i silenciosa tasca de recollir allò que es perd. Com els vells carreters, els poetes viatgen de nit, cerquen a les palpentes els mots que hauran d'explicar el món que els envolta.