Un dia vaig veure a la televisió el llac de Banyoles...


Obra:La meva visió del món (p. 163-164)
Municipi:Banyoles

testing image

Un dia vaig veure a la televisió el llac de Banyoles solcat per una moderna barcassa, curulla de turistes amb la intenció d'esbrinar els secrets i les llegendes lacustres. Aquestes històries són diverses i nombroses, com les de l'origen de l'estany (la gent de Banyoles no diu mai llac sinó estany) que ens ofereixen les cançons populars relatives al misteri de les estructures i les seves profunditats.

Vaig viure professionalment a Banyoles un parell d'anys, amb regulars escapades a Barcelona els cap de setmana. Habitava a l'hotel Mundial (avui desaparegut), sota els porxos de la incomparable plaça, i estic ple de records i de vivències de la població. Allà vaig deixar les imatges, gairebé totes elles mortes, dels amics Constants, Saura, Genover, Aisius, Butinyà, Hostench, Corominas, etc. D'ells em resten vivents les figures de Jordi Cots (que, de Barcelona, hi anava sovint) i la d'Antoni Maria Rigau (que m'escriu a vegades). [...]

Després sentia parlar sobre les Estunes i sobre els càntics i la música que se sentien dins els seus palaus encantats. Potser parlaven de quan les campanes sonaren elles mateixes, sense ajuda de ningú, per celebrar l'arribada de les cendres de sant Martirià, patró de la vila exquisidament bella i salutífera. La vesprada arribava, el flabiol del pastor sonava, el so de les esquelles dels moltons i les ovelles, dels xais i els cabridets, que s'allunyaven obaga avall cap a la masia propera, que deixa enrere amb el fumerol que es dreça boirós de la seva xemeneia, també se sentia gloriós. [...]

Banyoles conserva el seu caràcter inconfusible dintre del nucli urbà, tan típic i tan evocador dels temps passats. Naturalment, com tota concentració humana viva, s'han eixamplat els barris externs i s'han renovat les estructures d'una manera moderna, però harmònica. Evoco aquests indrets tenint present un dia que m'encaminava a l'estany acompanyat d'un vailet que em contà que es deia Pere González Enterría. Teníem aleshores un gran poder d'assimilació. Li vaig preguntar si era del poble. Em va dir que sí, però afegint: «Els meus pares poc ho són, de catalans».