Era impossible anar contra corrent


Obra:En la pell d'un mort (p. 150-151)
Municipi:Salt
Comarca:Gironès

testing image

Era impossible anar contra corrent, vaig optar per deixar passar la riuada. Al cap de poc, vaig distingir la gorra d'un municipal, sol, desorientat. Ell m'ho va dir: una multitud assetjava l'Ajuntament, havien trencat els vidres d'alguns cotxes. Jo hi tenia aparcat el meu. Vaig avançar a cops de colze però, a la plaça de l'Ajuntament, vaig quedar atrapada entre la gent que s'hi apilonava. Tothom s'empenyia sense saber quina direcció era la bona per sortir de l'embolic. Una flamarada em va espantar: havien llançat alguna cosa a dins d'un cotxe i l'havien encès. Aleshores es van començar a sentir les detonacions: s'obrien pas les armadures negres dels antidisturbis. La càrrega va servir de poca cosa, els que haurien volgut marxar es barrejaven amb els qui encara no en tenien prou i es reorganitzaven per tirar més pedres. En Campoblanco va sorgir del no-res. Els ulls esbatanats, sotraguejant enmig del xivarri. El meu fill, cridava com un beneit, ha vist el meu fill? Per fi, a l'altra banda del carrer, el cotxe, sencer. Algú em remenava el netejavidres. Un noi. De primeres vaig témer que me'l cremaria, però només hi volia enganxar alguna cosa, potser un paper. Una bufada de vent va escampar el fum que li tapava la cara i em vaig adonar que era en Bachar. No em sentia. Volia creuar però un company de FARRO em va barrar el pas. On va, senyora? És el meu cotxe, vaig protestar. No es pot passar, va repetir. Només em va deixar creuar quan li vaig demostrar qui era. En veure'm que venia, en Bachar va recuperar el paper i va arrencar a córrer. Jo tot darrere. Les flames havien agafat la façana d'una pastisseria. Galledes d'aigua i més crits. En Bachar, ràpid, corria sense girar-se, sense fer-me cas a mi, que li deia atura't. Al capdamunt d'un carreró, la llum groga d'un fanal li va il·luminar la cara. Em va enviar una rialla que feia por i em va engegar amb un gest de la mà. El cotxe va frenar però ho va fer massa tard. En Bachar va petar contra el morro i la patacada va enviar-lo, primer contra un altre cotxe aparcat, després de cap a terra. Ha sortit sense mirar, es va justificar el conductor que l'acabava d'atropellar. A terra, enmig un bassal de sang, el noi somreia a la mort, que havia estat a punt d'empaitar-lo abans de complir els divuit. Respirava a batzegades i, escampada a la cara, hi tenia l'última bola de xiclet que havia bufat. Amb una mà arrugava el paper que m'havia volgut deixar al cotxe. La gent s'arrombollava. Encara és viu, ara ve l'ambulància, encara és viu, repetia el conductor. En Solano va apartar dues persones i es va agenollar davant en Bachar. El coneix?, vaig demanar-li. Va dir que sí, que el noi era militant del PRO. Només s'hi havia apuntat perquè volia canviar el món, va afegir amb una mirada que no mirava res.